A
tots els ministres d’hisenda se’ls reconeix que han de tenir quelcom de
bruixots per ser capaços, en determinades circumstàncies, de fer miracles o
jocs de mans; però malgrat la retirada
d’en Montoro amb el prestidigitador Juan Tamariz a diferència d’aquest, com a
ministre d’hisenda, ensenya la de sota gairebé sempre i el número dels
pressupostos, per molt que s’hi esforça, li surt un nyap cada vegada que
l’intenta perquè per molt que l'assagi i posi cara de ser el més aplicat de la classe,
sempre se li acaba veient el llautó. Però enguany li hem de reconèixer que s’ha
superat en el difícil exercici de fer passar garses per perdius: s’ha tret de
la màniga "els pressupostos de la recuperació i de l’esperança" sense
adonar-se que enlloc d’un conill exhibia a les mans un rat penat xuclador de
sang. ¿Com podia pretendre que el públic que se l’escoltava arranqués a
aplaudir-lo, si fins i tot el més negat dels espectadors sabia que un bon
pressupost no pot tancar-se amb números vermells, perquè suposa pa per avui i
gana per demà? Doncs en Montoro és capaç d’això i de molt més, i no el
desenganya de que té gracia ni habilitat per guanyar-se la vida en el món de la
màgia el fet que tothom se li’n foti arreu dels seus trucs impresentables.
Francament, s’ha de ser molt cregut i vanitós com economista per voler fer
empassar a gent que no compta amb els dits ni se’ls mama, que uns pressupostos
de recuperació s’engiponen engreixant la partida del dèficit. Com pagarem la
festa? Doncs anant de manlleu! I el més fotut de tot plegat és que l’amo del
circ, com que en economia tampoc va sobrat, perquè s’havia dedicat més que res
a viatjar gra cuit, no l’engega a dida. Tanmateix, es podria arribar a
comprendre que un ministre d’hisenda fos gasiu a l’hora d’estirar-se, però el
que no se li pot perdonar és que sigui un fonamentalista i que els més
perjudicats a l’hora de repartir el pastís de la recuperació siguin els que aporten més a la caixa de de l’Estat,
als quals fent més cruel la mofa, el propi ministre exigeix que facin de
“motor” d'aquesta recuperació per decret. El senyor Montoro està jugant amb foc
tocant el botet als catalans, perquè n’estan farts d’aguantar les seves
pallassades. Els seus col•legues socialistes també la sabien molt llarga i li escatimaven
a Catalunya tots els recursos que podien, però almenys reconeixien que l’Estat
tenia un deute amb els contribuents; en canvi, l’aprenent de bruixot del senyor
Montoro té la barra de negar que l’Estat estigui en deute amb Catalunya, fent
befa i escarni de les balances fiscals desequilibrades anys i panys ençà. El
senyor Montoro està envalentit, convençut que fent passar per l’adreçador de
l’austeritat les autonomies – ell parla en plural, però pensa sobretot en
Catalunya –, entretindrà els mercats i aquella senyora que ho manifasseja tot des
d’Alemanya estant, que li exigeixen rigor i no jocs de mans. I s’equivoca de
mig a mig: el ministre d’hisenda està encegat per la ideologia i es comporta
com un gitano – que em disculpin els gitanos, però em venia de gust la comparança
- venent-nos una burra potarranca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada