LA CORRUPCIÓ OPACA

Les targetes “b” de Caixa Madrid han fet dimitir quasi una desena de polítics i sindicalistes per embutxacar-se, en alguns casos més d’un quart de milió d’euros per barba, i no haver-los declarat a Hisenda. Aquesta bomba de rellotgeria l’ha fet esclatar sota el nas del ministre Montoro la fiscalia anticorrupció – vés a saber per quina maquiavel.lica coincidència, precisament ara-, i ja te’ns el govern en pla justicier decretant una investigació histèrica sobre l’ús abusiu de targetes opaques, per part de membres de consells d’administració i alts directius d’empreses públiques i privades. Jo crec que suposen que amb aquesta mesura tan “exemplar” els ciutadans pelacanyes, tips d’estrènyer-nos el cinturó per pagar el rescat de bancs i polítics malbaratadors de fons públics, reconeixerem l’esforç del govern per improvisar unes investigacions que arriben amb anys de retard, i que pretenen esmorteir responsabilitats pròpies engegant el ventilador a tota pastilla. Fa quatre dies els bocasses de sempre es van esquinçar les vestidures, fent grans escarafalls perquè mig centenar d’alcaldes catalans havien cobrat en concepte de dietes quatre rals de la Federació de municipis, però quan els diners petejats en capricis són tan importants que no els arrepleguen ni en una dotzena danys els treballadors rasos o els funcionaris de quart escalafó d’aquest país, ho maten amb quatre dimissions per distreure el personal del fons de la qüestió: que es tornin els diners indegudament pagats per empreses públiques o rescatades amb fons públics i es paguin els interessos i les multes corresponents, des de demà mateix. Aquest sí que fora un escarment per creure en la voluntat de regeneració i no pas pura comèdia de cara a la galeria. D’altra banda potser que comencem a fer unes quantes preguntes directes, perquè no ens prenguin per imbècils. Per exemple: ¿Hisenda no en tenia ni idea que aquesta forma de complementar amb “extres” camuflats darrera l’opacitat de "targetes blak," era una pràctica habitual? A cada nou cas de corrupció – i no es pot qualificar d’altra manera que persones amb sous i honoraris oficials ja en tenien més que de sobres per sopar dues i tres vegades, es “deixessin estimar” per arrodonir els ingressos –, se li sol treure importància amb una excusa matussera: “no n’hi ha per tant, tothom n’estava al cap del carrer!”. ¿Qui ho sabia? ¿Potser aquells consellers de les Caixes – polítics, sindicalistes, empresaris i patums de la societat civil, en compliment dels estatuts socials -, que pels seus serveis, en teoria gratuïts, percebien un “sou diferit” en forma d’aportacions generoses a un pla de jubilació a termini de 10 o 12 anys per estalviar-se tributacions? ¿És veritat, per exemple, que en un moment donat als consellers institucionals de “La Caixa” se’ls van oferir accions de Criteria, finançades amb un crèdit més que tou perquè també se sentissin estimats? En resum, ¿quants dels personatges més que ben pagats en aquesta societat hipòcrita en que vivim, no té o ha tingut ingressos opacs que no ha declarat a Hisenda? Com es diu en castellà, “a nadie le amarga un dulce”. El problema és que mentre uns quants milers de privilegiats troben diners sota les pedres sense donar ni cop, la majoria dels ciutadans piquen pedra cada dia i no arriben a fi de mes. A la meva manera de veure, doncs, permeteu-me que us expliqui una teoria sobre la conducta humana en general i sobre la qüestió de la corrupció en particular. Així com moltes vegades el concepte que transcendeixi d’un personatge depèn de la sinceritat del seu biògraf, la diferència entre ser considerat corrupte o persona respectable consisteix en si l’enganxen in fraganti. I no fem amb el cap que no, perquè la majoria de vegades que s’enganxa un corrupte, fins el dia abans donava lliçons de moralitat, prova que no tenia cap mala consciència ni per predicar allò en que no creia, ni per riure's del mort i de qui el vetllava.