MONÒLEGS A PEU DE CARRER (2) - SOBRE LA SACARINA

M’estava prenent un tallat repassant les notícies del dia abans, i a la taula del costat es va produir un curiós monòleg del client amb l’amo del bar, que no vaig poder estar-me de xafardejar: “I ara que m’hi tinc de fotre, Joan, a aquest suc de mitjons? Ja no sé quant de temps fa que vaig canviar el sucre per la sacarina pensant que prevenia la diabetis, i malgrat vaig acabar prenent-me una pastilleta com mig món, perquè en una analítica vaig donar una mica més alt que el nivell de referència, no vaig perdre-li la confiança a la merda de sacarina, pensant que sense ella potser encara hauria sigut pitjor... Per cert, una altra cosa aquesta dels nivells de referència: en vint i pico d’anys els han retocat tres o quatre vegades i sempre a la baixa. És com si els metges volguessin collar-te cada cop més i amb l’excusa de que siguis el més sà del cementiri, acabaven prohibint-te tot el que t’agrada. Es veu que només fa mal allò que t’agrada, quines penques que tenen! Jo, la veritat, la dona m’hi ha d’arrossegar al consultori des que he traspassat l’edat del “si no fos”, i d’ençà que el metge de tota la vida me’l varen canviar per una set-ciències d’aquestes que no te’n deixen passar ni una amb careta de no haver trencat mai cap plat, he acabat fent cas només a un lema que vaig trobar escrit en una ceràmica de la Bisbal, la qual he penjat com si fos un verset de la bíblia al frontispici de la cuina de casa: “He decidit fer el que m`agrada, perquè és bo per la salut”... Ja ho veus, Joan, si no et plantes acabaries boig. Des que era jove ja n’he vist de tots colors. Per exemple, abans el peix blau ni tastar-lo, i ara resulta que és tan bo pel colesterol i per altres tonteries.  A mi i a la meva germana ens varen pujar berenant cada dia una llesca de pa sucat amb vi i sucre, i ben sans que estem tots dos. Però ara si un dia li’n vull donar a la meva neta, la meva nora em fot tota la cavalleria per sobre perquè es veu que és pecat que els nens tastin el vi... Redéu com s’ha embolicat la troca amb això del menjar sà. Què hi ha més sà que allò que et ve de gust? Que m’ho expliquin, aquests que són tan llestos!  Jo les coses, francament, les tinc molt clares: no t’estiguis de res, sense abusar-ne. Passa igual que amb aquesta obsessió moderna pels diners, per tenir-ne més per poder gastar-ne més. Abans, amb la meitat del que tenim avui, vivíem com uns reis. Mira, no és per dir-ho, però al rebedor de casa hi tinc una altra rajola, aquesta vegada comprada per la dona, que expressa com tots dos entenem la felicitat: “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el suficient per viure bé”. No crec passar-me de pretensions, oi que no? Doncs, ja ho veus Joan, ara fins i tot amb la sacarina s’han de ficar. Ja t’ho dic des d’ara: a mi la sacarina no te la descuidis mai; si amb sacarina he viscut fins ara no em vindrà d’unes quantes més...”