Ara que molta gent s’apunta amb tanta
alegria a seguir una dieta miraculosa que els acosti a la immortalitat, si pot
ser amb un cos musculat, sense arrugues ni un gram de greix, al final de l’obra
es sol arribar a la conclusió que la millor dieta per a la salut es menjar de
tot i no abusar de res perquè a la llarga totes les masses piquen, màxima que
sabien de memòria i aplicaven estricament, a l’hora de cuinar, les nostres
àvies. Del que es tractava era de mirar prim sense estar-se de res; i això,
encara que sembli mentida, costa Déu i ajuda si es vol practicar com una
rutina. Les rutines fatiguen i són molt avorrides, per aquesta raó la gent
prefereix sotmetre’s periòdicament a una novena d’herbes i a una dieta radical,
quan més exòtica millor. Però no es té en compte que abusar massa de fer dieta
també pica i, sovint, l’experiment acaba en una solemne i frustrant decepció.
Aleshores es quan la gent torna a recordar-se’n de la vella dita, i es deixa de
ximpleries per una temporada. I si això és tal com ho pinto parlant de
dietètica, en altres aspectes de la vida tampoc un empatx del que sigui -
ideologia, religió, cultura o coneixements enciclopèdics -, porta a res de bo
ni d’aprofitable, raó de més per agafar-se les coses amb calma i no pretendre
ser un fenomen que tingui resposta per a tot, perquè en definitiva l’únic que
s’aconsegueix anant de mestre tites és convertir-se en el més llest i savi del
cementiri. Un dels meus filòsofs de capçalera va deixar establert, sobre
aquesta qüestió, un principi definitiu: “quan més aprenc, més clar tinc que em
queda molt per aprendre”. Per tant, val més menjar poc i pair bé. I a què ve,
em direu, aquest llamp de reflexió d'avui? Doncs, francament, a deixar
constància canviant de terç, que tampoc els que governen poden emparar-se
sistemàticament en la llei per negar-se a fer política, ja que com en el cas de
la dieta totes les masses cansen i piquen. I passar-se el sant dia dient NO a
tot com si fossin un disc ratllat, pot acabar fent sortir de polleguera a gent
que no pretén ser desobedient ni irreverent, sinó que simplement demana
enraonar sobre les coses que ens separen, sense apriorismes ni prejudicis. Ara
mateix, amb tota aquesta història de les diferents velocitats a que treballa la
maquinaria del Tribunal Constitucional segons qui l’engega, abusar del ralentí
i de la gansoneria es fer-ne un gra massa, sobretot si queda palès que quan
volen els jutges es treuen la feina dels dits en menys de vint-i-quatre hores,
malgrat hagin de treballar festes de guardar i tot. Aquestes masses també
piquen i poden fer molt més mal que una fartanera a la salut. Perdonin, doncs,
les molèsties, però encara que sigui cantant i xiulant algú ha de deixar
constància de les veritats, i els escriptors som els més indicats per posar a
caldo els governants prepotents. Sinó, de què coi servim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada