ALEA JACTA EST

ALEA JACTA EST

Ja s’ha traspassat el Rubicó amb llum, taquígrafs i determinació; i una decisió com aquest no té marxa enrere. Ara ja s’han acabat les discussions sobre si se seria capaç de donar el pas o no, i d’aquí a 43 dies toca treure les urnes al carrer o enfundar-se-la. No hi ha volta de fulla. Dit això, voldria proposar-vos dues reflexions. La primera, que malgrat se li regateja el mèrit, com està gestionant el govern català i el president Mas en particular la posta en escena d’aquest procés és per treure’s el barret. I encara que a Madrid sembli que no els impressiona res i que van de sobrats, la resta del món no es mira indiferent què passa a Catalunya, sinó que desvetlla molta atenció mediàtica, i no obstant les cancelleries per discreció diplomàtica no es pronuncien, el carrer observa cada vegada amb més simpatia les peripècies dels catalans reivindicant pacíficament el dret a la seva sobirania com a nació, i rebutja la tossuderia mesella del govern central a no escoltar la indignació creixent, que desborda els carrers i es vol expressar a les urnes, d’uns catalans que se senten maltractats i esclafats sentimentalment i, sobretot, tan estafats econòmicament que han de parar la mà com si fossin perdularis, quan si poguessin manar a casa seva i disposar de la riquesa que generen no haurien d’anar  amb un esclop i una espardenya. El fons de la qüestió del contenciós català, a Europa i al món cada dia més s’entén raonable, i no pas una rebequeria de nens malcriats com es vol fer creure des de Madrid. I això és un mèrit que no es pot regatejar als que piloten el procés: s’han sabut explicar a fora sense intermediaris ni intèrprets i s’han fet entendre. En canvi la reacció crispada, malcarada i perdonavides de la colla d’en Rajoy només aconsegueix l’efecte contrari en una societat internacional molt més sensible a la legalitat i a la democràcia que no pas una colla de viatjants de gra cuit tan peixos en pràctica democràtica que donen al món l’espectacle impresentable de pregonar el sentit de les sentències de tot un Tribunal Constitucional, inclús abans de presentar els recursos. I és que si a en Rajoy i a la setciències de la Soraya-Rottenmeier els hi mencionen la “separació de poders” no saben de què els parlen. I la segona reflexió, que encara que sigui una estratègia ben estudiada perquè coli la llei consultes, el fet de rebaixar el sentit de la convocatòria del 9-N des de referèndum a simple “determinació d’opinió” no sé si serà ben entesa per una ciutadania que en una gran majoria creuen que el que s’ha de votar és sí o no a la independència. I el problema no és que aquests ciutadans ho tinguin mal entès, sinó que el caràcter finalista de la votació es va vendre de bon principi per escalfar els ànims de la gent com un fet, i en canvi ara es comença a explicar que només es tracta de l’inici d’un procés de negociació que no serà bufar i fer ampolles. I aquesta situació, a la meva manera de veure, s’haurà d’explicar a dintre tan bé com s’ha sabut explicar a fora, ja que si en aquesta qüestió no s’agafa el toro per les banyes i es clarifica el full de ruta per l’endemà del 9-N, sense embuts i confonent els desitjos amb les realitats, podem prendre mal. I, com sempre, perdoneu les molèsties.