PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

No em sorprèn del tot que a les darreres hores, personatges polítics de segona fila s’hagin despenjat aigualint el vi que uns altres personatges - aquests sí de primera fila i de la seva pròpia corda - havien abocat generosament al porró posat a disposició de tothom que vulgui fer un traguet per entretenir el temps d’espera i mantenir la moral alta. Les invitacions a passar-se per l’arc del triomf les sentències del Constitucional que no agradin, especialment les referides a la consulta del 9-N, havien pujat de to després del relaxament de les vacances, i eren reproduïdes a la xarxa pels incondicionals més de la ceba a velocitat de creuer, i pels comentaris que se sentien molta gent s’apuntava a gust a la gresca de desobeir. A mi, francament, mai m’ha fet gràcia això de fer entrar els claus per la cabota i ho fet constar a tremuja, perquè la història està farcida d’exemples d’experiments d’aquesta mena que han acabat com el rosari de l’aurora o pitjor. Curiosament, els pocs casos emblemàtics de desobediència civil que han reeixit arreu, sempre estigueren liderats no per gent de la flamarada sinó per persones amb una forta empenta i carisma personals, quina primera preocupació fou sempre que els seus seguidors no confonguessin mai la gimnàstica amb la magnèsia i que una cosa és la resistència i una altra de ben diferent la desobediència, la qual en tot cas hauria d’estar supeditada a la primera, com una més de les formes possibles de resistir.  A la meva manera de veure, doncs, amb l’ambigüitat – que si fos calculada encara m'emprenyaria més – no s’hi pot jugar en una qüestió tan delicada, perquè hi ha gent que sempre està disposada a tirar pel dret, i quan el carro s’empeny pel pedregar, aturar-lo sol ser mol difícil. Recordo quan els pactes de la Montcloa van comprometre Camacho i Redondo a fer la farina blana i amb les seves proclames no posar pals a la roda del rodatge de la transició, com les primeres manifestacions dels obrers demanaven el cap d’uns líders sindicals que fins a la vigília de l’històric acord incitaven les seves bases amb paraules enceses a la ruptura democràtica. Amb aquesta reflexió només dic que, sobretot quan hi ha tant de nerviosisme i tensió a l’ambient, cal anar en compte amb les alegries verbals perquè els aplaudiments d’avui és poden tornar cops de pedra demà. Pensem-hi una mica: la resistència assenyada es cuina a base d’un bon xup-xup de  paciència, de prudència i d’astúcia; en canvi la desobediència es un plat ràpid quin ingredient principal sol ser el rampell i la pressa. I la pressa sempre ha sigut una pèssima consellera de la política. En qualsevol cas, si penseu que pixo fora de test perdoneu les molèsties i deixem-ho córrer.