Follow by Email

dimarts, 23 de setembre de 2014

AMB L'ESQUENA DRETA

L’altre dia vaig escoltar una expressió, que feia temps no sentia. Érem a una cafeteria, i un de la colla que té la mania de començar a llegir el diari per la pàgina dels morts, ens va sorprendre amb un estirabot: “aquest pao si que n’ha sabut de viure, sempre amb l’esquena ben dreta”. Quan era petit, li havia sentit dir a l’àvia amb un deix de respecte, en canvi el pare més d’una vegada en referir-se als que anaven amb l’esquena dreta, em feia la sensació que ho deia amb un to indefinit entre el fàstic, la nosa o l'enveja. D’entrada, jo no tenia ni idea de què significava això d’anar amb l’esquena dreta, i fins i tot ho vaig arribar a relacionar amb aquell altre jeroglífic de l’home que tenia “tants de nassos com dies té l’any”; però a còpia de repetir-ho vaig entendre que parlava, en general, de la gent que no suava la cansalada per guanyar-se la vida, com li tocava fer a ell pujant i baixant bastides. Al pare, decididament, no li agradaven els que anaven pel món amb l’esquena dreta, i sempre va mirar-se’ls de cua d'ull perquè li semblava que vivien sense donar ni cop, mol més bé que no pas els que, com ell, pencaven de sol a sol. Quan m’he fet gran m'he trobat arrenglerat amb els de l’esquena dreta, tal com els entenien els de la generació del pare, però passant angúnies per arribar a fi de mes, tot i no decantar-me-la gens ni mica. Aleshores vaig  comprendre que hi deu haver moltes frases fetes que s’haurien d’examinar amb lupa, ja que estan passades de moda i és injust tirar-ne cada dos per tres un tros a l'olla per fer-la bullir. Avui en dia repapiejaria qui només considerés honrats i dignes de dir-se treballadors els que doblen l'espinada al rengle i, en canvi, tingués per res els que penquen amb l’esquena dreta, al·legant que són uns paràsits que no poden ni anomenar-se treballadors, ja que viuen a l’esquena dels que sí treballen de veritat. Potser, doncs, l’expressió pejorativa “anar amb l’esquena dreta” s’hauria de limitar als autèntics paràsits de la societat: els que viuen d’especular, de vegetar traient el suc a les rendes patrimonials familiars o els que han après a sobreviure en aquesta selva aprofitant-se’n de les flaqueses, de la solidaritat desinteressada dels voluntaris i, a vegades, també de la mala consciència de gent que fent almoina volen fer-se perdonar els pecats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada