MONÒLEGS A PEU DE CARRER (4) – NO PUC DECIDIR

Ahir, al passar davant de la residència de gent gran amb la que m’ensopego cada dia durant la meva caminada, dues dones que en sortien se’m varen quedar al darrere. L’una era gran i anava amb bastó; l’altre, més jove, pel que vaig deduir de la discussió que tenien era la seva neboda. Repeteixo que sóc un xafarder empedreït, com ja us he confessat vàries vegades, i si se’m presenta l’ocasió de tafanejar no la rebutjo, francament. Aquesta vegada, no vaig haver d’esforçar-m’hi massa perquè la vella, que em sembla que devia sordejar, parlava prou alt per a no perdre’m pistonada; només vaig haver d’afluixar dissimuladament el pas per no posar massa distancia entre elles i jo: “Ho sento Teresa, però no podia quedar-m’hi. Ja sé que et deu semblar una ximpleria, però mentre pugui aguantar-me els pets prefereixo no moure’m de casa. Com vols que em traslladi a un lloc on no puc emportar-me’n els meus records ni la Xispa? Ja sé que vosaltres no li doneu importància a aquests coses sentimentals i que només us interessa que estigui col·locada perquè no hàgiu de patir... Dóna, tampoc us he donat tantes molèsties! En vida del tiet i durant tota la seva malaltia en prou feines us vàrem demanar ajuda, perquè tots dos coincidíem en que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i ens estiguérem tant com poguérem d’emprenyar. A més a més, ta mare ja m’ho va deixar clar fa temps: els nebots no tenen obligacions com els fills; per tant vaig buscar-me la vida en previsió de desenganys. Però això de poder-me emportar a la residència només les mínimes coses possibles de casa, me n’ha fet desdir de la meva resignació inicial a donar-me a l’asil... Si, si, no facis aquesta cara que per molt que entre tots em vulgueu daurar la píndola dient-li residència, no deixa de ser un asil, mira-t’ho com vulguis. I que consti que no em faig enrere per les peles, que tu saps que encara m’ho puc permetre de moment; senzillament és que això d’haver de decidir què m’emporto i què llenço al racó, quan si fos per mi m’ho emportaria tot, ja em venia gran. Però quan ja m’avinc a desfer-me d’unes quantes coses, que em diguin que no n’hi ha prou amb la tria que he fet i que tinc de renunciar a més de la meitat del que em quedava, inclosa la Xispa, m'ha fet adonar de la bogeria que estava fent... No sabria com fer-ho, creu-me, per decidir per on començo l’escabetxina. I no em facis aquesta cara de set jutges, que no t’emprenyaré gaire. Només et demano que em truquis cada dia per assegurar-te que no ens ha passat res a mi i a gosseta. Hi ha dos pensaments que no suporto: que em mori sola i triguin dies a trobar-me o que m’enterrin viva. Per aquesta raó ja us he dit que, sobretot, vull que em cremin. I estiguis tranqui.la que estaré bé i no hauràs de patir. I mira per on, si no me’ls gasto en la residència, trobareu més diners al racó. És un consol, oi?”.