CAMINADES SOLITÀRIES, EN COMPANYIA DELS CINC SENTITS

Cada matí surto a caminar una hora i escaig per fer salut, a pas lleuger sense arribar al footing, pel mateix itinerari. I a còpia de repetir tantes vegades la jugada gairebé a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan familiar que podria fer el monòton recorregut d’esma, si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m: prendre nota men-talment de totes les coincidències amb que m’ensopego quasi cada dia, mirant de descobrir-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli sempre igual, trobar les diferencies entre la mateixa imatge d'un dia per altre veureu que no és cap ximpleria, si ho proveu. Una mica més endavant he de fer marrada perquè sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia: suposo que ells deuen pensar el mateix de mi al veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa, com si fos la peça d’un pessebre urbà de misèria: aquesta, en particular, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que li han fet aprendre de memòria. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga - mai quan entren - li donen una moneda em sembla que per pura rutina perquè no enceten cap conversa. A l'altra banda del mercat un altre del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explicant quants fills té no arreplega res.  Els dies de festa aquells empantanos no hi són: he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires deuen descansar. Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em saludava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però ara que ho fem cada dia i a si fa o no fa a la mateixa hora ja s’ha convertit en una costum fer un gest amb la mà. Totes aquestes rutines malgrat sembli el contrari, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp,  un recompte de les parelles que van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però em servirà perquè el temps em passi volant. Se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava una certa tendresa. En fi, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul, inclús la monotonia d'una cosa tan tonta com caminar et pot resultar estimulant.