Cada matí surto a caminar una hora i
escaig per fer salut, a pas lleuger sense arribar al footing, pel mateix
itinerari. I a còpia de repetir tantes vegades la jugada gairebé a la mateixa
hora, es podria dir que se m’ha fet tan familiar que podria fer el monòton recorregut
d’esma, si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m:
prendre nota men-talment de totes les coincidències amb que m’ensopego quasi
cada dia, mirant de descobrir-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies
em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb
el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita
bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli sempre
igual, trobar les diferencies entre la mateixa imatge d'un dia per altre veureu
que no és cap ximpleria, si ho proveu. Una mica més endavant he de fer marrada
perquè sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor
de pollastres i ous: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li
vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a
faltar. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu
al mateix banc cada dia: suposo que ells deuen pensar el mateix de mi al veurem
passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del
supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire
d’aquestes que algú deixa, com si fos la peça d’un pessebre urbà de misèria:
aquesta, en particular, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara
de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que li han fet aprendre de
memòria. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga - mai quan
entren - li donen una moneda em sembla que per pura rutina perquè no enceten
cap conversa. A l'altra banda del mercat un altre del mateix gremi, amb el cap
cot i un cartell als peus explicant quants fills té no arreplega res. Els dies de festa aquells empantanos no hi
són: he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires deuen
descansar. Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou
feines em saludava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però ara que
ho fem cada dia i a si fa o no fa a la mateixa hora ja s’ha convertit en una
costum fer un gest amb la mà. Totes aquestes rutines malgrat sembli el
contrari, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre
dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp, un recompte de les parelles que van de
bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els
resultats no sé a quines conclusions arribaré, però em servirà perquè el temps
em passi volant. Se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella
anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al
seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa
actitud, vaig comprendre que aquell gest no era mecànic per guiar el carretó,
sinó que regalimava una certa tendresa. En fi, que si surts a caminar amb els
ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul, inclús la
monotonia d'una cosa tan tonta com caminar et pot resultar estimulant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada