L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA ÉS MEREIX UNA BARRETADA

No ús mentiré, jo sóc un dels pessimistes que dubta que ens deixin anar a votar en pau i tranquil•litat el 9-N; però confesso que cada vegada ho veig més possible perquè reconec que l’Assemblea Nacional de Catalunya – ara de bracet i ben sincronitzada amb la Conselleria de la Presidència i Omnium, totes tres patrullades per dones, per cert –, estant fent la feina tan ben feta, que no es mereixen un fracàs. Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé, com si ja es donés per descomptat que no sabem treballar d’altra manera, i que sobren els reconeixements. Hi ha infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents, bastants funcionaris i molts empresaris per convicció i principis, sense oblidar gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els innumerables voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu de crear una notable, per no dir perfecta, infraestructura organitzativa que abasti totes les branques d’un Estat sobirà perquè arribat el moment res quedi a mercè de l’atzar. Senzillament, és per treure’s el barret la manera com es van atendre, per exemple, fins al darrer detall logístic les tres mobilitzacions emblemàtiques de les darreres Diades. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la be baixa, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària informativa i de màrqueting, és digna de les empreses privades més eficients, no en va molts dels que ho gestionen són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com respon el govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui marca el pas i porta la iniciativa en aquest conflicte bilateral amb Espanya és Catalunya, i sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes qui porta la iniciativa té molt de guanyat. Per tant, considerant com està estudiat i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent fa temps que s’hi ha trencat les banyes, completament sobris. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que Madrid no pot competir ni aturar una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere i quan dóna senyals de vida només sap bordar; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre a Europa i al món, no li compra ningú perquè no és democràtic, fa pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans dels anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”.