- (En ple escàndol de les targetes opaques i quan l’atur no aixeca el cap, voldria recordar les víctimes més vulnerables de l’avarícia, l’especulació i la mala administració: són aquells que s’han quedat sense feina amb cinquanta anys a l’esquena, i que mai més aixecaran el cap perquè, a diferència dels aturats juvenils que almenys tenen futur, als aturats grans només els hi queda experiència que ningú compra i passat per rossegar-se els punys en el silenci malsofert de la impotència...)
EN BENET, COM EXEMPLE
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes
En Benet era sempre el primer d’arribar al despatx.
De fet, ell l’obria un parell d’hores abans de les nou, quan representava era l’hora en que, oficialment, tothom tenia de formar perquè era quan començaven a degotar els primers clients del dia. Com que era el més antic dels empleats, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, i més aviat en passaven sense parar-hi atenció - com si fos la cosa més natural del món ser tan complidor -, enlloc de prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués demanat ni tan sols suggerit subtilment, i que, a sobre tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-s’hi tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
Malgrat això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava a ningú dret, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys, des que corregué la brama que era un llepaculs i comencessin a escarnint-lo per trepa, encara que ho semblés. La veritat era que aquell home més aviat pecava d’ésser un pobre d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, i per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i feia tentines, estava disposat a esmerçar totes les hores que convingués perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donaria esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les tecnologies modernes, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig cap portafarcells, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era un gat vell que es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que havia calat les martingales d’en Benet. Altrament, per si no l’hagués calat, l’emprenyador del seu nebot li recordava tot sovint que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, i encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passa és que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions perquè era la darrera resquícia dels empleats que havien començat a treballar a la immobiliària quan el seu pare la dirigia, especulant en un primer moment després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva devoció per la feina s’encomanaria a la resta de la plantilla que s’ho prenien tot a la fresca. L’aposta, però, fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany d’en Benet, ni posant-se a pencar més d’hora ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara plegaven més puntuals sense cap recança, repanxolant-s’hi tot dient: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo del despatx, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, aprofitant per colgar-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl•lica, si hem de parlar clar - la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa : matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot va acabar per endur-se’n feina per enllestir-la a casa.
Però el més sorprenent fou que malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat model i molt valuós; en una vertadera institució, vaja, malgrat al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec definitivament el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no tenia de patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar, a partir de l’endemà mateix, a la caixa dels encantats.
Vet-aquí, doncs, que amb tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I és que no obstant es considerava que sense ell l’empresa no se’n sortiria, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel•lo mig espavilat en tenien prou per enllestir i encara li sobraria temps per fer encàrrecs; tot plegat, cobrant una tercera part del que cobrava ell. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa on s’havia pràcticament criat, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que en perdre pistonada a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que se li havia quedat balba i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força com n’és de difícil de sobreviure amb escates de vidre a les entranyes i amb plom, enlloc de sang, a les venes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada