Follow by Email

dimecres, 17 de setembre de 2014

LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ENTRE DOS PUNTS ÉS LA LÍNIA RECTA

Però a vegades hom se n’oblida d’un principi tan elemental, i es trenca el cap especulant dotzenes de dreceres o de giragonses possibles en la teoria, però que en la pràctica no porten enlloc. Ara mateix, amb la qüestió de la consulta-referèndum a la cantonada, resulta que hom es fa mala sang i s’escalfa el cap amb tot el repertori d’entrebancs amb que el govern central li barra el pas, en comptes de sentir-se orgullós de com tota la gent compromesa en aconseguir que el poble pugui decidir sobre una qüestió tan important com és si el sentiment, expressat amb vehemència aclaparadora al carrer per una majoria de ciutadans, de convertir-se en una nació sobirana té recorregut. Em sorprèn, doncs, que es perdi el temps rumiant i repetint la cançó enfadosa que pinten bastos, planyent-se per la desgràcia de tenir  de veure-se-les amb uns governants espanyols autistes i ressentits, enlloc de passar-ne olímpicament de fatxendes, menyspreadors i amenaçadors, ja que no només tenim la raó i el dret d’anar a votar sinó que, a més a més, el traçat cap a la meta va en línia recta ben traçada. Per guanyar, en tots els capítols de la vida, s’ha d’estar convençut de tenir a les mans una bona basa. Qui titubeja acaba perdent-se pel camí i no arriba mai a destí. I si per cas hi arriba fa salat, quan ja només queden les engrunes del premi que perseguia. Quan es va dibuixar el full de ruta cap a les urnes que tenen d’aclarir, d’una vegada per totes, del peu que calcem els ciutadans de Catalunya, i si el sobiranisme és un sentiment compartit per la majoria, la línia que porta a la consulta és tan recta que sembla impossible perdre’s pels revolts del camí. Res no s’ha modificat del projecte inicial, per tant si no es fa marrada o marxa enrere ningú es pot perdre. És cert que cada dia se senten moltes bajanades des del bàndol dels entossudits en que no assolim la meta cobejada, i ahir mateix tot un ministre d’assumptes exteriors – vaja quina xorrada! - no ha descartat arrabassar-li per la força de la llei de l’embut la llicència autonòmica a la Generalitat. A la meva manera de veure, alguns parlen perquè tenen boca, ja que si tinguessin un dit de seny i de decència s’ho pensarien dues vegades abans de dir ximpleries, posar-se de peus a la galleda o jugar amb mistos. Em costa de creure que un ministre que sembla el déu de Bagà ignori que planteja quelcom inconstitucional pels quatre cantons. En canvi, renovar els quatre partits que donen suport al dret a decidir. l’acord de caminar colze contra colze fins al final del camí com un equip ben avingut, és la millor notícia que se n’ha tret del debat parlamentari de l’estat de la nació. Esperem que la proposta sigui sincera i que serveixi per desemboirar les cabòries d’una ciutadania massa sacsejada per tanta tertúlia histèrica, i que pugui expressar sense por ni anatemes, a través de les urnes, les seves conviccions democràtiques. Només després del recompte dels vots sabrem amb certesa com pensen els catalans i, finalment, si s'escau, podrem posar fil a l’agulla per enllestir el tram final cap a la sobirania. Francament, anant pel dret es com s’arriba abans allà on es vol anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada