POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

Vet-aquí un país que quan començà la moda de retallar dels sous dels funcionaris, de les pensions dels avis i de les prestacions socials, amb l’excusa que s’havia d’estalviar per pagar tot el que els bancs i les administracions públiques havien dilapidat en farres, els indignats a qui els tocà el rebre posaren el crit al cel i reclamaren que si s'havia de retallar es retallés de tot arreu, començant per les estructures improductives de la pròpia administració del país. Però els espavilats governants, vetllant pels seus privilegis, respongueren a les exigències del seu poble, fent-se el ronsa amb una frase lapidària: “d'on voleu retallar només donaria per la xocolata del lloro”. El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els lloros del país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, el caixer s’havia d’endeutar més i més, de manera que malgrat les retallades als pelacanyes i la dieta receptada si us plau per força, el gep cada dia es feia més gran i el país cada vegada tenia menys recursos per mantenir una entelèquia anomenada "estat del benestar". Però mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, el pobre poble ho passava com podia fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros que es mengessin la xocolata de tots. I com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, també s’havien auto-convidat a la festa organitzada en aquell país que per als de l’establishment no tenia res a envejar a Xauxa. I un cop els governants, amb un viatjant de gra cuit que era qui manava més al davant, van decidir posar-se a retallar per on calia de veritat, arribaren tard perquè els indignats, armats amb destrals havien començat a fer la feina que les tisores s’havien negat a fer amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració – assessors inútils a dojo, institucions triplicades, rectories per endollar-hi la militància i a vegades la parentela, xefles oficials per aparentar, cotxes oficials innecessaris – era la xocolata del lloro. No cal dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.