ESCÒCIA: HE PERDUT L'APOSTA, PERÒ HE ENCERTAT EL DIAGNÒSTIC

Efectivament, els escocesos m’han fet perdre l’aposta pel SI, però em temo que els britànics no sabran administrar una victòria indiscutible i per més diferència de la prevista del NO. Aquell oro i el moro promès a darrera hora i a la desesperada per un Cameron acollonit, no sé si sota l’eufòria d’una amorrada històrica de les pretensions independentistes ho complirà o se’n desdirà. Ja hi ha un precedent preocupant d’incompliment d’aquesta mena: quan Quebec va rebutjar la independència després de deixar-se temptar pels cants de sirena d’Ottawa, a l’hora de la veritat les concessions compromeses es varen quedar a l’aigüera. Tal com deia ahir, que en Cameron potser també hagués preferit el triomf ajustat del SI, ara li tocarà pagar la penyora sense que se li revolucionin els altres territoris gelosos de les seves prerrogatives autonòmiques. I, francament, ho té tan pelut que no  és cap disbarat especular, sobretot després d’embravir-se per un resultat que no s’esperava, que s’afanyarà a tirar aigua al vi. D’altra banda, encara que de ben segur no es voldrà reconèixer obertament, la trompada sense pal•liatius que s’han fotut els independentistes escocesos - els referèndums convocats des del poder són per guanyar-los, no per fer el ridícul - representa una galleda d’aigua freda pel procés català. I d’aquesta ensopegada se n’hauria, a la meva manera de veure, fer-ne des de Catalunya dues lectures imprescindibles per a no ensopegar en la mateixa pedra: la primera, que no es pot sobrevalorar - en funció de la participació en unes manifestacions èpiques - l’autèntica dimensió dels vots favorables a la independència que es decantarien a les urnes en un referèndum i, en segon lloc, que en vistes de l’experiència escocesa - tan endreçada democràticament parlant - una secessió forçada unilateralment no té cap recorregut a Europa i, per tant, cal que se la treguin del cap els que la defensen, perquè amb propostes radicals impossibles podem acabar prenent mal. També els espanyols, atrinxerats darrera la negativa sistemàtica a que s’expressi a través de les urnes si el sentiment sobiranista és majoritari o no en la societat catalana, haurien de perdre la por a una consulta tan democràtica com aquesta, i valorar el fet que el NO és una opció que pot guanyar com a Escòcia si se sap defensar amb intel•ligència. Finalment, els uns i els altres potser, també, haurien de rumiar sobre una conclusió indiscutible de l’experiència escocesa: que als ciutadans no els satisfeia la formula del caixa o faixa, sinó que en una tercera via s’hi sentien més còmodes. I quan els representants dels tres grans partits britànics varen proposar-la amb ets i uts als escocesos a tres dies de la votació, aquests malgrat el mal gust d’un suborn descarat, s’hi han arrapat tapant-se el nas. No obstant en públic no es fan confessions d’aquesta mena, en privat m’atreviria a assegurar que tots els partits polítics de l’arc parlamentari no poden desmentir que si sobre la taula del dret a decidir hi hagués una tercera via en oferta, aquesta opció acapararia l’interès de la majoria dels electors. No cal perdre-ho de vista.