MONÒLEGS A PEU DE CARRER (3) JO VULL ANAR-ME’N, PERÒ...

Es ben bé que amb això de caçar al vol monòlegs de gent anònima amb qui et creues pel carrer, allà on menys et penses salta la sorpresa. Ahir, per exemple, enmig de la concentració davant l’Ajuntament de Manresa vaig escoltar com un home de mitja edat, amb posat preocupat que desentonava amb l'eufòria general, donava la tabarra al seu fill embolicat amb l'estelada, amb una mena de confidència a la qual no se si l’altre li feia massa cas, però que a mi em va cridar l’atenció i vaig procurar parar bé l’orella per a no perdre-me'n cap detall:

“Ja saps que estic d’acord que no ens queda altre remei que perdre de vista Espanya, jo vull anar-me’n i no em faria res que fos demà mateix; però voldria que fos possible partir peres sense trencadissa i quedant més o menys ben avinguts. Però cada vegada em fa més la impressió que les coses es compliquen massa. I jo, t'ho dic en serio, no estic preparat per les trompades, ja no tinc edat. Això és cosa de vosaltres, el jovent; però no pensis que em tranquil•litzi gaire, perquè a alguns els veig massa embalats, i no ho dic per tu que et comportes prou bé pel meu gust... Tinc molt clar que des que els de Madrid es varen pixar en aquell Estatut d’en Maragall que ja ens havíem afillat i començat a estimar, malgrat ens l’haguessin tornat violat sense miraments i hagués perdut tot l’encant d’aquella criatura que vam parir. Esguerrat i tot ens el sentíem nostre i no ens va fer cap gràcia que dotze jutges ens el fessin avorrir. Però jo no els en dono la culpa a aquests jutges per molta flaire que fessin d’arnats, sinó a aquests ximples d’en Rajoy que varen donar corda al mecanisme d’arbitratge que ells havien convertit en la seva joguina particular. S’ha de ser molt barrut i banyabaix per actuar de la manera que els populars varen bescantar els catalans per tota Espanya, recollint signatures per crucificar-nos després d’empastifar-nos de tanta merda com varen trobar. Però mira, molts que com jo estaven indecisos, per mandra o per por, vàrem penjar l’estelada al balcó convençuts que ens l’havien fet massa grossa i que tot té un límit. Tot això hi varen guanyar amb la seva campanya: que els independentistes creixessin com bolets. Però ara que semblaria estem tan a prop de tocar el cim, m’adono que no seran flors i violes i estic acollonit; em sap greu que et pensis que sóc un covard però és així i no hi puc fer més... Jo pensava que fent confiança i donant suport als polítics que havien de treure’ns les castanyes del foc, jo ja podia posar-me a jeure respirar tranquil, però ara m'adono que m'he d’arremangar. I tal com estan les coses, no n’estic tan segur que no rebem per algun costat... Què hi farem, no podem pas arronsar-nos i plegar veles perquè encara ens trepitjaran amb més sanya... Només els hi demano als que tiben del carro una mica de seny i que no es vagi més enllà de resistir i carregar-se de raó... No et sembla bé el que he dic?”

El fill, entre escoltar son pare o l’oradora abraonada que arenga la concurrència, s’ha decantat clarament per la que li aixeca l’ànim. És possible que el monòleg del pare capficat només l’hagi seguit jo i, francament, no m’ha deixat indiferent. N’hi ha molts que davant les dificultats que es veuen a venir, s’arruguen? A la meva manera de veure, encara que només sigui per no caure en el parany que el maquiavèl•lic Rajoy ens ha parat, ara no es pot afluixar i començar a tenir depressions. En una democràcia que no sigui de nyigui-nyogui, la darrera paraula sempre la de tenir el ciutadà i no pas un jutge que enlloc d’actuar com un àrbitre savi i imparcial, prefereix revestir-se la toga de botxí ressentit.