LA BENA ABANS QUE LA FERIDA

Diuen que en un solar del Maresme hi ha aparcades les tanquetes d’uns 300 antiavalots que el ministeri de l’Interior ha destinat temporalment a Catalunya, per si de cas. L’explicació més gràfica que se m’acut per definir aquesta operació d’estratègia, és que es posen la bena abans que hi hagi la ferida, però com que el ministre que ha ordenat  aquest moviment de conveniència coneix prou bé els catalans per saber que no saltaran precisament d’alegria davant d’aquesta ocurrència, dedueixo que en el rerefons de tot plegat hi ha una mica de mala baba. Em cuidaré prou de titllar la decisió de provocació, però em sembla, francament, que no és una idea massa assenyada considerant que la Generalitat té transferides les competències d’ordre públic i que els mossos no són pas manxols. Per tant, sobretot ara que el terra està relliscós, s’hauria d’anar amb més compte que mai per no donar un pas en fals ni trepitjar cap ull de poll. Ja em faig el càrrec que mirat des del punt de vista del ministre, posar en estat d’alerta uns quants escamots de policia especialitzada en repartir estopa en cas de necessitat, entra dintre del capítol “política preventiva” que es practicava durant la guerra freda. I és que malgrat molts ho vulguin dissimular - perquè els hi fa vergonya o per simple coqueteria protocolaria - el fet és que alguns dels actuals governants espanyols en la seva adolescència es varen encomanar d’aquell xarampió democràtic primerenc que - més enllà de renegar de la dictadura per a no quedar-se en fora de joc -, la seva conversió en demòcrates tenia per objectiu principal recuperar el poder. No és un estirabot, doncs, el que dic sinó una realitat com un temple, la qual fins i tot enfronta encara la primera amb la segona generació de la nostra tendra història democràtica. Per aquesta raó, el ministeri de l’interior encara no ha abolit el manual que es basa en el principi autoritari de que “la por guarda la vinya”, enlloc d’aprendre a administrar la força de la dissuasió amb criteris més en consonància amb la transformació experimentada per la societat. El darrer avantprojecte de llei de seguretat, per exemple, que encara està calent a la cuina a la cuina de l'executiu, fa palès com costa d’arrancar-se certes crostes retrògrades. A la meva manera de veure, a Catalunya ara mateix en matèria d’ordre públic hi ha dos perills: el primer i més preocupant, és que no tenim dirigents a l’esquerra ni, per descomptat, a la dreta, que siguin capaços de convèncer els seus cadells que sota la capa de la democràcia no es poden emparar els que volen carregar-se sistemes a base de patacades. I en segon lloc - que no sé si encara em fa més basarda - que els que disposen de la força i de la butl.la legal per reprimir brots de violència, confonguin els clams de llibertat amb aldarulls llibertins, i que amb el pretext d’apagar una espurna provoquin un incendi, i entre una cosa i una altra acabem sortint tots plegats als noticiaris d’arreu del món, per burros i mesells.