EL JOVENT QUE POT I VOL FER GIRAR LA TRUITA

Se sent a dir que la joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de veure això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui ho escampa. I tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els hi trobaves a flor de pell, avui potser cal gratar una mica més perquè es manifesten amb intermitències i estan com atordits. No puc discutir que els valors que abans es consideraven fonamentals per tirar una família, una empresa o un país endavant - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància o la generositat - avui estan força tocats i sembla com si anessin de capa caiguda perquè sembla que no serveixen de res. Però ens hem preguntat per què passa, precisament ara? ¿No serà que la societat està empantanegada en una crisi general de la qual no sap com sortir-se’n, perquè alguns principis de tota la vida han caducat i les martingales, l’oportunisme i “la cara” han reemplaçat les estrictes regles de practicar el joc net? ¿O que agafant dreceres tortuoses s’arriba abans a destí que anant pel bon camí? A la meva manera de veure, en el sac etiquetat “joventut” s'hi barregen dues generacions que es toquen però que no pensen ni reaccionen igual: hi ha la del jovent que veu impotent i quasi resignat com l’arròs se li està covant i la dels que, veient el pa que s’hi dona, s’apunten per enèsima vegada a tirar endavant l’eterna revolució pendent. Els primers encara estan sobreposant-se a la transició entre el “que totes et ponguin” o que “hagis de mirar prim” perquè les misses no donen per més. Com que quan aquests van néixer de treball i oportunitats no en faltaven per qui no tenia un os a l’esquena, havien crescut al marge de les paraules “poc” i “prou¡”, i del que significa “mancança” ja que gràcies a uns pares que no volien permetre que els seus fills passessin per les privacions que ells havien patit, van protegir-los de la por de viure en la misèria, fent-los pensar que “guanyar” era cosa de bufar i fer ampolles i no ensenyant-los a sobreviure quan toca “perdre”, perquè molts es pensaven que la Xauxa en que vivien no faria mai figa. Costa d’entomar que un bon dia, per sorpresa, el plat bonic es trenqui i a cada cantonada es repeteixi que els temps de lligar gossos amb llonganisses trigaran a tornar o que no es veuran mai més. I en el cas dels segons, els que acaben de sortir de l’adolescència i tenen al davant un futur més negre que el carbó i potser lluny de les arrels familiars, ja no estan per llepar-se les ferides sinó per fer palès que s’han atipat del paper de convidats de pedra en un banquet on, si no es planten, només els hi esperen plats de sopa que potser també els hi voldran racionar, perquè a uns quants no els falti el tall. No és estrany, doncs, que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si aquesta classe política que ha viscut al bany maria - la que no ha sabut tallar la corrupció que els empesta la casa i que ja especula com es repartirà els millors llocs de la taula en el pròxim banquet -, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada.