EL COIXÍ DE LES PENSIONS

Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des del govern perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depengui exclusivament dels treballadors en actiu. I encara em sembla més alarmant i sospitós que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur, el portantveu sempre emfatitza que el número de cotitzants a la seguretat social ha crescut, però mai ens dóna l’import de les cotitzacions recaptades, que seria l’única lectura ponderada i real de l’estat de la qüestió. I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra, en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten el senyor Rajoy i la seva camarilla, queda molt lluny de quadrar amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, no només la dels que no troben feina sinó també perquè tenir-ne no és garantia d’arribar a fi de mes, ja que els sous no són els que eren fa deu anys. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït considerablement, en la mateixa proporció que ho han fet els sous, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten; i si no fos per la guardiola algun mes algú es quedaria sense cobrar. Però si a la guardiola no se n’hi posa, sinó que sempre se’n treu, aviat només hi quedaran les teranyines. El que em fa por és que a l’hora de posar-hi un pedaç per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat només a base de ma d’obra deprimida, sense valor afegit ni innovació, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides de la productivitat en que es basa la riquesa d’un país, al coixí de les pensions li queden quatre estius. Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les i masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el poder adquisitiu dels potencials consumidors; i si la gent no consumeix perquè ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica. I, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no pas fan. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls hi fes un test de productivitat ben fet, no sé si gaires aprovarien. El problema és que el coixí de les pensions com tantes altres coses que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents. I perdoneu les molèsties.