Si no n’hi havia prou amb la pandèmia, ara un comitè de científics a sou de l’ONU avisen que el planeta està fregant el caos per culpa del canvi climàtic, que ens capgirarà el panorama quotidià de les nostres vides, en alguns casos tràgicament. I per acabar-ho d’arreglar, mentre cada dia el preu de l’electricitat s’enfila com si hagués embogit i a cada noticiari ens ho refreguen perquè sortim de fogó, els meteoròlegs pronostiquen que a partir de demà ens estabornirà una calorada de les que fan època: diuen que hem de recular divuit anys per trobar un precedent de temperatures tan desbocades, referència que en el fons no deixa de tranquil·litzar-me, perquè vol dir que els que patiren aquella onada divuit anys enrere malgrat tot van sobreviure. No obstant això, comprenc que els desequilibris emocionals que engreixen aquestes malastrugues notícies estiguin a l’ordre del dia, i que la salut mental preocupi alguns governants responsables, d’aquells que s’han adonat que d’aquesta manera no podem seguir i que toca un cop de timó enèrgic per rectificar el rumb.
Però són massa pocs els governs que entomen les seves obligacions com pertoca; per desgràcia, la immensa majoria prenen decisions estúpides per deu mil raons diferents, cap d’elles elogiable i algunes fins i tot inconfessables. Els motius que porten un governant a prendre una decisió estúpida són molt variats, diuen els que es dediquen a analitzar els comportaments dels professionals de la política: poden ser patriòtics, ideològics, messiànics, venjatius o una barreja de tot plegat. Però del que no hi ha cap dubte és que els governants culpables de cometre estupideses, és perquè en un moment donat foren incapaços d’interpretar correctament el món que els envoltava. La llarga llista de “cagades” històriques des de temps reculats, hauria de fer caure la cara de vergonya als orgullosos dirigents bornis o miops que pretenien “arreglar” el món a base d’estirabots dignes d’ignorants o de rampellades pròpies de pinxo de barri. Darrerament, l’estupidesa política ha estat responsable de bunyols i desgavells com les intervencions armades a l’Iraq i l’Afganistan, del Brexit, de l’expansió de la covid, de l’acceleració descontrolada del canvi climàtic i, també, de la bestiesa del rebut de la llum a Espanya.
En opinió d’un dels periodistes més lúcids en política internacional, en Xavier Mas de Xaxàs: “El millor antídot contra l’estupidesa (política) és l’educació, però educar ciutadans per convertir-los en governants responsables no és fàcil. No sembla, a més, que aquests siguin temps per practicar l’ètica de la responsabilitat. Els governs tornen a caure en el vici d’imposar sistemàticament la disciplina, la prohibició i l’autoritat de la garrotada sense arguments sostenibles, enlloc de dedicar-se a ensenyar i convèncer”. Potser el món giraria millor si en comptes de dirigents massa creguts, arrogants i prepotents, al capdavant dels governs hi tinguéssim polítics modestos, humils i treballadors, ja que segons els analistes que no tenen el cul llogat, els polítics sense deliris de grandesa són més demòcrates i menys estúpids. Però per comptar els exemplars de polítics humils de veritat sobren dits a les mans per comptar-los, i és que no hi ha res més llefiscós i tòxic que un governant que sota l’aparença d’humilitat amaga una total indiferència i falta de respecte per l’opinió dels altres i, de vegades, fins i tot en fa ostentació d’aquesta humilitat postissa com si fos una virtut. L’Albert Camus, el de "La Peste" i "L'estranger", animava a refiar-se dels polítics modestos perquè en no tenir un rei al cos no els hi cauen els anells per admetre que els rivals polítics a vegades poden tenir raó. Que avui siguin majoria, precisament, els polítics superbs, pot tenir res a veure amb el declivi de les democràcies liberals autèntiques?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada