VACUNAR-SE PER SENTIT COMÚ, NO OBLIGATS PER LA LLEI

 “Sé fins a quin punt és problemàtica la nostra existència, sé que no tenim poder per a res, i que ens equivoquem ben fàcilment, però també sé que malgrat tot, o potser per això mateix, hem d’actuar, fins i tot a risc d’equivocar-nos” – li fa dir Friederich Dürrenmatt a un dels seus personatges de la novel.la “La Promesa”. I em ve com anell al dit aquesta cita per encetar la reflexió d’avui, en ple debat sobre si s’ha d’exigir que sigui obligatori vacunar-se en temps de pandèmies. L’opinió pública està dividida i crispada sobre aquesta qüestió, com es va fer palès a París i altres capitals d'arreu del món el passat cap de setmana, on els que són partidaris de que es respecti la llibertat de cadascú per decidir sobre quelcom que va més enllà de l’estètica, inclús de l’ètica cívica, perquè topa en molts de casos amb conviccions personals molt serioses i respectables.

Conec negacionistes que són, certament, uns capsigranys i uns busca-raons desguitarrats, acostumats a portar sempre la contraria sistemàticament i, sobretot, a passar-se per l’engonal el principi d’autoritat; però, també en sé de molts que no voldrien pas anar a contracorrent i que si ho fan en aquest cas concret de la vacunació, és perquè s’hi veuen en certa manera obligats per la seva consciència, després d’haver-s’ho rumiat moltes vegades per activa i passiva. Per aquesta raó, crec que els governs farien un mal negoci imposant per llei la vacunació o limitant les llibertats individuals en funció de si hom s’ha vacunat o no. No obstant això, s’ha de reconèixer que a vegades amb la llei no n’hi ha prou per fer justícia i que cal recórrer al sentit comú, per a no consumar disbarats irreversibles. Qualsevol persona amb dos dits de seny pot comprendre, per exemple, que el personal sanitari que treballa en un hospital, en un centre de salut o en un asil de gent gran, i que està en contacte amb persones més o menys vulnerables, ha de fer la seva feina havent adoptat totes les mesures de protecció personal possibles, tant per a no contaminar com per a no contaminar-se del virus. I si els experts coincideixen que la vacuna és la fórmula més adequada de protecció, els ciutadans que per-tanyin a aquests col·lectius de risc no haurien d’esperar que els obliguessin per força, sinó que per pròpia responsabilitat cívica haurien de prendre la iniciativa. És una simple qüestió de sentit comú.

La llista de persones, doncs, que “per sentit comú” i sense buscar tres peus al gat s’haurien d’avenir a immunitzar-se, és fàcil de consensuar sempre que la selecció estigui inspirada en la bona fe i el sentit comú. Per tant, us estalviaré d’assenyalar aquells oficis que inexcusablement només poden exercir, en temps de pandèmia, aquelles persones que hagin pres les precaucions recomanades pels epidemiòlegs per a no contribuir a escampar més la malaltia. Però, no obstant sembli que actuant amb sentit comú no hi hauria d’haver discussions, resulta que hi ha mesells que es resisteixen a fer cas a les recomanacions, i emparant-se en la llibertat individual recorren als tribunals per defensar el seu dret de saltar-se els protocols més enraonats. I el pitjor de tot plegat, és que més d’una dotzena de jutjats acullen les protestes dels rebecs. Avui, sense anar més lluny, l’ajuntament valencià de Tous ha tret a concurs públic una oferta de treball per a dos monitors per atendre el casal municipal infantil, recalcant que era indispensable que els candidats estiguessin vacunats. No serà l’única convocatòria semblant perquè és de sentit comú, em direu. Doncs es veu que no: CCOO ha denunciat l’ajuntament per discriminació. Estem ben arreglats!

Els que formen part de col.lectius com la sanitat i la docència, principalment, i es fan el ronsa a vacunar-se potser odien com el que més la covid; però, el problema és que no s’adonen que no contribueixen a la immunitat de grup, l’única garantia, ara com ara, d’aturar la pandèmia. En Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica, denunciava fa uns dies: “Trobo a faltar el pronunciament dels comitès de bioètica sobre els que es neguen a vacunar-se i de si és ètic un passi per entrar a certs llocs o exercir determinades funcions. Res a dir sobre aquells sanitaris o cuidadors que no vulguin vacunar-se? Per no parlar del professorat o d'altres empleats públics. La societat no resistiria que se’ls autoritzés a barrejar-se amb grups de risc. Llàstima que sigui el “legalisme moral” el que avui impera: ningú no es vol comprometre, ni els experts en ètica es planten. Preferim que decideixin els tribunals. Succeeix en la política i en la moral, és obvi. Però la llei no precedeix la societat, sinó que la regula. Primer curs de Dret”. De la mateixa manera que el destí d’algunes generacions ha sigut ésser destruïdes per les guerres, sembla que el destí de l’actual serà ser esclafada pels polítics i els jutges incapaços d’imposar pacíficament el sentit comú, en comptes forçar la llei. Fins i tot la monja Caram, que sempre ha tocat de peus a terra, reclama a tothom que es vacuni. Mentrestant, els polítics volen quedar bé amb tothom, amb la vianda al plat.