La reconquesta d’Afganistan per part dels talibans islamistes que foren escombrats del poder fa vint anys per forces armades de varis països – entre els quals, Espanya –, liderats per uns Estats Units embogits per l’atemptat a les torres bessones, ha durat encara no quinze dies, des que la coalició internacional ha abandonat el país de pressa i corrents per la porta falsa. Sense trobar a penes resistència popular i tampoc per part dels soldats d’un govern afganès impacient per rendir-se als insurgents, salvant els “mobles” afanats després d’anys de corrupció sistemàtica a l’empara dels invasors. La televisió ens ha mostrat la plana major dels talibans passejant-se pel palau presidencial de Kabul, sobre quina torre més alta voleia l’ensenya del futur califat del terror.
Just han transcorregut vint anys des de la invasió a matadegolla d’un país acostumat, des de temps reculats, a ser envaït pels seus veïns, als quals sempre amb paciència han acabat expulsant – inclosa la arrogant i poderosa Rússia –, amb la cua entre les cames. És el mateix que els hi ha acabat passant als Estats Units i als seus acòlits, després d’enterrar enmig de muntanyes inhòspites i esquerpes 88 mil milions de dòlars – em sembla que finalment seran bastant més que els que declara el govern de les barres i estrelles -, sense comptar les despeses suportades pels seus aliats arrossegats a l’aquelarre per força, ni els centenars de milers de morts i ferits directes i colaterals que s’han comptabilitzat després de vint anys de cruel guerra de guerrilles, sacsejada amb freqüents sotragades terroristes. Una vergonya de milions de dòlars malgastats per satisfer els desitjos de revenja d’un president Busch rabiós per l’atac de l’onze de setembre, un més dels dirigents americans que passarà a la història per desencadenar una guerra d’extermini a sang i fetge, abusant de la seva superioritat bèl·lica, que ha tingut un desenllaç ridícul, humiliant i eixorc.
És cert que la coalició va apuntar-se la victòria pírrica d’haver capturat Bin Landen; però, no van aconseguir amorrar i fer desaparèixer la seva ideologia torturant els portadors a les masmorres tètriques de Guantánamo, ni pacificar el país després de vint anys d’ocupació; de manera que quinze dies després que els invasors desmantellessin les seves casernes gairebé amb la cua entre cames, els talibans que va prometre l’orgullós Busch perseguir i exterminar per terra, mar i aire, s'han apoderat de les principals capitals del país quasi sense disparar un sol tret, amb la col·laboració indiscutible d’una part de la població acollonida, que s’ha estimat més oblidar-se de plantar cara en un intent histèric de salvar la pell, fent bona cara als seus futurs botxins. O sia, que després de tantes vides sacrificades i de tants de diners colgats en aquell pou sense fons, tot ha estat en va i la situació política de l’Afganistan es troba avui pitjor que estava al principi de tot plegat. De què han servit, doncs, tants de sacrificis? Els americans que van prendre la iniciativa d’envair el país, justificaren l’acció dient que estaven obligats a “donar una lliçó” als talibans que havien convertit el territori en una universitat i santuari del terrorisme mundial. Però resulta que la fanfarronada americana ha fet fallida per segona vegada en un mateix segle, com ja va passar al Vietnam. que també volien escarmentar i donar lliçons de llibertat i democràcia occidental, acabant l’experiment de depuració en un colossal desastre.
Però ni els americans ni la resta de forces internacionals que els varen fer costat, no poden espolsar-se davant la història les culpes de sobre al·legant que “no els havien deixat cap altre opció”. No s’és innocent de cap acte que s’hagi escollit lliurement. I a fe de Déu que cap dels països que s’hi van embolicar en el vesper de l’Afganistan, malgrat eren uns titelles en mans dels americans que movien els fils de la desproporcionada operació de càstig, no ho van fer amb els ulls embenats. Els americans alegen també en el seu descàrrec que no se’ls pot condemnar perquè de la missa no en sabem ni la meitat, assegurant que del gran perill que els fonamentalistes islàmics congriaven a l’Afganistan, només ells eren els únics que en sabien tota la veritat i, per tant, no se’ls pot jutjar sense tenir totes les proves a les mans. Jo, pobre de mi, no voldria pas trenca’ls-hi les oracions, però a còpia de repassar la història he arribat a la conclusió que la possessió de la veritat poques vegades serveix de coartada de les tragèdies.
Al llarg dels darrers anys sobretot, però ja des de temps reculats, totes les agressions de les potències a països presumptes enemics tenen com a denominador comú el propòsit declarat per part dels invasors d’imposar el seu estil de viure als envaïts, d’obligar-los a adoptar els mateixos valors, costums i codis de conducta. Els americans, i les nacions colonitzadores en general, han pecat d’aquesta “debilitat”; per aquesta raó, les centúries de l’emperador Busch, a part d’escarmentar els afganesos per ser l’origen del mal, pretenien “convertir-los” a la democràcia i fer-los devots entusiastes de les costums occidentals, repetint el mateix error de tantes orgulloses potències encaterinades amb la seva presumpta superioritat moral. Ojalà la darrera guerra que ha acabat en un immens patafi humanitari servís d’escarment. Però molt em temo que, una vegada més, no haurà servit de res i el caos que s’està desenvolupant a l’Afganistan s’afegirà al feixuc feix de problemes que arrosseguem per culpa de tantes irresponsabilitats i estupideses dels governants. Seria d’il·lusos desitjar que no ens afectin; al pas que anem, només podem esperar que no ens enganxin de ple les seves seqüeles. Que la supervivència i la tranquil·litat cada dia depenguin més de l’atzar i de la sort que no pas de la previsió planificada, és molt depriment.
A “matadegolla” COMPRO!
ResponElimina