ELS CORRUPTES ABANS DE SER-NE NOMÉS ES “DEIXAVEN ESTIMAR”.-

No sempre els que remenen poques o moltes cireres cauen en la temptació de deixar-se corrompre a l’engròs; el procés de corrupció madura de mica en mica a partir d’una fase prèvia que jo definiria com la de “deixar-se estimar”, i que pel que fa al nostre país en els darrers cent anys, per no tirar milles més enrere, s’ha practicat a cremadent aquesta "costum", tant en temps de dictadura com en plena democràcia. Encara que estigués lleig, tant en una situació política com en l’altra, posar-s’hi bé a l’hora de “cobrar-se” favors era i és una costum que sense cap escrúpol practicaven i practiquen funcionaris, polítics i gent com nosaltres, sovint sense que tinguessin la sensació d’estar fent res reprovable. Durant la dictadura, els que es “deixaven estimar” es justificaven dient que guanyaven tan poc per mantenir el seu estatus social que un sobresou o una moma, en metàl•lic o en espècies mai feia nosa; durant la democràcia, perquè tothom sap que qualsevol cop de mà o informació privilegiada té un preu. Sobretot perquè els cops de mà en forma de recomanacions per part de les persones adequades són imprescindibles per tancar segons quins negocis vinculats amb l’administració pública, per aconseguir un bon endoll o, simplement, per fintar trencacolls i filtres burocràtics tan rutinaris com rebaixar els temps d'espera, en general.

Em preguntareu, potser, quina és la diferència entre corrupció i “deixar-se estimar, on es troba la ratlla divisòria? Doncs mireu, us posaré un parell d’exemples manllevats, com aquell qui diu de pàgines viscudes no gaire llunyanes: a principis dels vuitanta del segle passat, el secretari particular d’un delegat provincial del Ministeri de Treball feia saber, sibil·linament, als que li demanaven hora perquè els rebés el seu cap, que ell era soci d’una impremta capaç de fer-se càrrec de tot tipus d’impresos industrials i comercials, donant a entendre que “els seus clients” s’estalviaven la molèstia de l'avantsala. Tècnicament no es tractava de corrupció, només s’insinuava la disposició del secretari eficient a “deixar-se estimar”. I el sorrut inspector, que quan arribava Nadal donava l’adreça d'un pis on la seva dona tenia oberta una consulta, perquè els que li manifestaven interès per felicitar-li les festes no el posessin a ell en cap compromís, també era una forma de "deixar-se estimar". I no us penséssiu pas que són exemples posats a la babalà: jo mateix en sóc testimoni de que “bones peces” com les descrites existien i encara que no ho sembli existeixen, amb la xafarderia afegida que l’inspector de qui he fet esment havia simpatitzat, mentre estudiava, amb l’esquerra radical però quan va moderar i domesticar els seus fogots revolucionaris va formar part de la pleta de confiança d’en Felipe González i de l'Alfonso Guerra.

I no us esparvereu, però de gent influent que es “deixava estimar”, com ara, ni havia en tots els nivells de l’administració: jo mateix en podria donar testimoni de l’ànsia “d’estimació” per part d’un magistrat que s’ocupava d’executar deutes d’empreses amb la Seguretat Social i la Hisenda Pública, paio que corresponia a les generoses “mostres d’agraïment” rebudes d'empresaris empantanegats, endreçant els corresponents expedients de morositat dalt del prestatge més alt d'un armari de la seva oficina, on dormien el son dels justos mentre esperaven torn per ser tramitats. (D’aquest magistrat en va parlar a bastament la revista “Interviu” en un dels seus reportatges d’investigació, però les acusacions de tractes de favor li van relliscar i continuà exercint i “deixant-se estimar”). Tot plegat, ja ha prescit amb escreix com a delicte, per tant cap dels que “es deixaven estimar” han de patir per res; però, parlar-ne pot servir almenys d'avís per a navegants, recordant que això de la corrupció ve de lluny i que qui es “deixa estimar” sense donar-hi importància, com si formés part de la “normalitat”, va per mal camí i pot acabar sent un corrupte amb tots els ets i uts.

A la meva manera de veure, llavors com ara, succeïa l’estrany fenomen que qui es resistia a “ser estimat” era vist com una mena de tocat del bolet, una rara avis. I és que tant o més perillosos que els aprenents de corruptes eren i són els corruptors que viuen de trobar candidats susceptibles de “deixar-se estimar”, i que són els primers a fer mala cara als que rebutgen un "detall" perquè temem molt encertadament que l’acceptació d’un “paquet” o d’un “sobre”, en agraïment, suposa l’existència com a contrapartida d’un tracte de favor, i només de pensar-hi els fa posar nerviosos.

Perquè “deixar-se estimar” consisteix en això: en convertir-te en deutor d’un favor que es pot requerir pagar en qualsevol moment. Per tant, quan es parla de corrupció no estem parlant sempre de grans desfalcs, sinó moltes vegades de petits tràfecs d’influències que, en la majoria dels casos, no treuen a qui s’hi emmerda de cap apuro ni li solucionen la vida; però si que, en canvi, li condicionen per sempre més la capacitat d’engegar a dida al corruptor que ha provat d'estimar-los una o vàries vegades, el qual es voldrà cobrar “el favor” amb interessos. La corrupció, no en tingueu cap dubte, comença per una cosa tan simple com “deixar-te estimar”. I tothom hi pot caure en aquest parany, si pot influir en una parcel·la de “poder”, per petita que sigui. Reflexioneu-ho una mica i estic segur que podreu identificar almenys mitja dotzena de gestos de “cops de mà” susceptibles de desenvolupar, de retruc, sengles mostres d’afecte.