GENT CARREGADA DE RAÓ CONVIDADA AL BLOG, ELS CAPS DE SETMANA

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo del la secció “Cartes al Director” dels diaris els testimonis-denuncia de gent carregada de raó que s’ha guanyat el dret a ser escoltada. Jo només en sóc responsable d’una selecció plural i transversal. Espero haver-ho aconseguit)

A QUINA EDAT S’HA DE DEIXAR DE CONDUIR?.- Seamos sinceros: a partir de determinada edad no deberíamos poder conducir. Los accidentes causados por conductores de edad avanzada no son algo extraordinario. Los reflejos no son los mismos, el oído y la vista fallan, hay muchos más coches que antes, los eléctricos no hacen apenas ruido y las distracciones son habituales. De la misma forma que no podemos tener el carnet de conducir antes de cumplir los 18 años, tendríamos que poner un límite de edad por arriba. ¿Quizá 75, quizá 80 años? Pero debemos hacerlo y ya sabemos que va a costar asumirlo. Las personas mayores creen que haber conducido muchos años las faculta para hacerlo toda su vida. Mi padre, sin ir más lejos, a los 90 años presumía de renovar el carnet de conducir sin que le pusieran problemas. Mi hermana y yo estábamos atónitas. En fin, que “algú ho havia de dir” (Asunción Batlle Suñer – La Vanguardia).

- Desengañémonos, el peligro al volante no es la gente mayor, sino los jóvenes imprudentes que se lanzan a conducir sin experiencia ni prudencia. Las estadísticas demuestran que el número de accidentes disminuye con la edad. Yo tengo 79 años y conduzco casi diariamente desde los 18. Hoy me siento con plenas facultades físicas y mentales, conduzco con prudencia, respeto todas las normas y a los demás conducto-res, y me siento seguro en el volante. No he tenido ni un solo accidente, ni una sola multa de tráfico después de los 60 años. La experiencia es el mejor aliado de la conducción. No se debe discriminar a nadie ni establecer ningún límite por la edad si se tiene buen estado de salud. (Oriol Valls Planells – La Vanguardia)

AFGANISTAN.- De veritat no entenc com tantes tropes de tants països desplegades a l’Afganistan han claudicat tan fàcilment davant aquests monstres. De veritat no podien fer-hi res més? Totes aquestes potencies es deixen intimidar per quatre kalàixnikovs i M16? (Francesc Comerma Arnau – La Vanguardia)

FORMULA PER AL CANVI DE SENTIMENTS.- ¿Es posible que uno quiera a una persona y luego deje de quererla? Los que realizamos un trabajo de crecimiento personal sabemos que pequeños cambios consistentes pueden influir en un cambio mayor. Es decir que, si durante unos meses estoy locamente enamorado de una persona, puede que después ya no. ¿Qué ha pasado? Con el tiempo nuestras ideas cambian nuestros sentimientos. Con los sentimientos cambian nuestras acciones. Eso hace que cada vez ten-gamos hábitos más y más lejanos de los anteriores. El resultado es que ya no tenemos los mismos gustos. Para los que creen que es imposible cambiar, será imposible cambiar. Porque para cambiar hay que tener fe. Fe y un deseo ardiente. (Vahagn Chobanyan – La Vanguardia)

FRONTERES I METRALLETES.- Després de molts anys he visitat Andorra, un país que sempre he estimat, aquest cop de vacances, i per primera vegada amb els meus dos fills de tres i quatre anys. En tornar cap Espanya, i seguint els cotxes del davant em para a la duana un guàrdia civil amb una hostilitat considerable i una metralleta enorme. Em pregunto dues coses: per què, senyor funcionari, vostè ha de tractar malament a un ciutadà del seu país, suposadament per anar a més de 20 quilòmetres i de què tenen por per anar amb armes descomunals? Porto molts anys treballant com a psicòleg en les presons catalanes, la meva arma és la paraula i parlo amb interns que li farien por de veritat, però els tracto com a persones. Entengui que en comptes de donar-me seguretat que em parin amb una arma a les mans em provoca indefensió davant la meva família i qui pot provocar una situació perillosa és vostè i no quatre estiuejants. Si volem anar cap a una societat més humana potser ens hem de replantejar certes coses en un món ja massa violent. (Victor Company – La Vanguardia)

CAP ON VA LA PAGESIA DEL PRAT DEL LLOBREGAT? – Als anys cinquanta, els últims petits pagesos de l’alta i mitja muntanya vivíem en masies distribuïdes pels boscos, teníem cinc o sis vaques, conreàvem quatre aliments de subsistència i amb el nostre treball al bosc, inconscientment, el manteníem net i endreçat. Una forma de vida destruïda en ares del déu del progrés. Tots vàrem marxar a altres sectors, avui la majoria de les nostres masies ensorrades, i els boscos descuidats. Uns quants baixarem a la plana, com la del Llobregat, i optarem per la defensa de les zones agrícoles protegides. Treballàrem per transformar-les en un parc agrari i ho vam aconseguir. Si bé avui el parc té un greu problema estructural (excessiva parcel·lació), els polítics i el Consorci del Parc saben que si no fan res amb la construcció i hipotètica ampliació de l’aeroport amb una tercera pista, els pagesos esgotats de tantes lluites abandonarem les terres, com al seu dia vàrem abandonar els boscos. Els polítics s’hi llençaran al damunt, com aus de pressa famolenques, i els ciutadans perdran un espai agroambiental únic, que produeix aliments frescos i de proximitat. Terriblement cert! Tant Eurovegas com avui l’aeroport eren i són fal·làcies ofertes a l’altar del déu dels diners. (Lluis Parés – La Vanguardia)

ELS TRENS DE RODALIES.- Meravellosa imatge dels trens de Rodalies plens a vessar en temps de pandèmia! I, per altra banda, no podem baixar a Barcelona de compres amb el nostre vehicle, per aplicació de la llei de baixes emissions. Abans d’establir aquests tipus de mesures hauríem de tenir un transport públic digne com a la resta d’Europa! Quin nyap de país! (Òscar López – La Vanguardia)

PLORO DE DEBÒ ALCALDESSA COLAU.- Les meves llàgrimes sí que són reals. Com a veïna de Gràcia, ploro cada cop que surto a passejar pel barri. Ploro per la decadència en què es troba la vila: carrers bruts, mobiliari urbà fet malbé, incivisme, okupes, desnonaments de famílies vulnerables, el preu de l’habitatge pels núvols. Ploro a les nits quan el barri es converteix en el Far West; tothom té via lliure per fer el què vol sense cap mena de control: botellots, soroll, festes, gent fent les seves necessitats al mig del carrer, pudors i sobretot nul·la resposta per part de les autoritats cada cop que els hi hem reclamat. Alcaldessa Colau, jo ploro de debò. Potser hauria de preguntar-se el perquè dels xiulets a la plaça de la Vila. Potser el que hauria de fer es preguntar-se si realment no hauria de plorar, però de vergonya de com vostè i el seu govern municipal ens estan deixant la nostra estimada ciutat. (Nerea Osoro Meler – La Vanguardia)