Francament, jo fins fa poc deia que calia aprendre a passar-ne olímpicament de segons quines pors, per a no tornar-nos aprensius i acovardits per una basarda crònica. Una de les raons que proposava per superar els moments de baixa forma era que si ho pensem bé, al món passen moltes menys desgràcies de les que ens amenacen en potència, i que no tots els fils que sembla estan a punt de petar acaben fent la guitza i, per tant, alguna cosa devem fer bé. Així pensava fins no fa pas gaire, però m’estic adonant que el problema que tenim no és que quedin molts de melics per lligar ni que massa coses pengin d’un fil prim i delicat, en muntatges pràcticament de nyigui-nyogui; sinó que la desgràcia consisteix en que molta de la gent que mou els fils dels putxinel·lis en que ens voldrien convertir els que remenen les cireres no té el cap gaire ben moblat. Sobretot, perquè hi ha uns quants insensats dels quals depèn el destí de tot un país, d’una institució i, per suposat, també d’una família, que són uns vertaders animalots, per no dir bèsties depredadores. I no parlo només d’oïdes, fixant-me en exemples a tocar de casa; per desgràcia, els noticiaris d’arreu del món s’omplen la boca de fets i de decisions adoptades des dels diversos nivells de poder, que posen en perill globalment des de l’estabilitat política, econòmica o mediambiental del planeta o d’una comunitat sencera, fins a la mateixa autoestima individual dels ciutadans, en tant que persones humanes intel·ligents i lliures
Sense anar més lluny, avui l’actualitat es fa ressò de l’enèsima agressió a indefenses víctimes per raó de gènere, de raça, de religió o de cultura, fets que encenen només que odis i més disturbis; de les raneres de mort i de misèria que no paren d’escoltar-se nit i dia a les bosses de refugiats en camps de concentració més que d’acollida, en espera de ser atesos per una Europa sorda i desunida que no en vol ni sentir a parlar de quotes d’immigrants que se sent impotent de aixoplugar; de la massacre quotidiana de civils a l’Orient Mitjà, a Àfrica o a Sud-Amèrica, en mans de botxins manipulats per clergues fonamentalistes i en general pels interessos de les oligarquies capitalistes que no voldrien que les guerres s’acabessin mai, perquè el seu negoci depèn de la prosperitat del mercat de bombes, míssils, fusells i pistoles; de la compulsiva fabricació d’articles de moda falsificats, amb els quals s’inunden mercats il•legals dedicats al consum a l’engròs de les imitacions de luxe, a costa de treballadors i treballadores explotats com esclaus i d’uns distribuïdors forçosos que malviuen arrossegant una manta a l’espatlla per exposar el gènere. Els explotadors de totes aquestes ases dels cops, mentrestant es reparteixen els beneficis, potser asseguts a la taula d’algun restaurant del Port Vell de Barcelona, sense que ningú en faci escarafalls. Hi ha tantes i tantes coses que pengen d’un fil, que potser sí que no paga la pena de posar-se pedres al fetge. Malgrat en una altra moment abominaria d’aquesta actitud perquè tufeja a fatalisme, i mai de la vida voldria deixar-m’hi arrossegar pel pessimisme; però, avui ja no sé ben bé què dir ni què pensar...
A la meva manera de veure, i això és el que em deu trasbalsar especialment, quan tot dona la sensació que penja d’un fil, i a més hi ha gent que si no maquina empitjorar la convivència, almenys no es pot dir que faci gaire per millorar-la, es troben a faltar persones amb autoritat moral i credibilitat indubtable que serveixin de referents i ajudin a rebaixar tensions i pactar espais de treva, de trobada i de reflexió serena lluny de plantejaments apocalíptics. Si arreu, tant en el sí de les institucions com de les famílies, de les empreses, de les comunitats educatives o sanitàries i d’un llarg reguitzell de fonts de conflicte, enlloc de discutir s’escoltessin més els uns als altres, potser aquesta sensació de que tot penja d’un fil s’alleujaria bastant. És millor apostar per “arreglar-ho entre tots” parlant, que no pas refiar-se de la providència divina o humana perquè ens doni un cop de mà. Fa temps que la providència autèntica va presentar voluntàriament la dimissió d’influir en el futur, cedint el seu lloc a “la sort” i a “l’atzar”. No obstant això, a la pràctica, tant s’hi val: els resultats són els mateixos en un cas i l’altre. Quan tantes coses pengen d’un fil, no s’hi val a badar i en aquest cony de país, sobretot, hi ha massa badocs caçant mosques enlloc de pensadors, d’enraonadors i de gent amb ganes de fer amics, i com deia un mestre murri en temps del meu Institut Ramon Muntaner, a Figueres, “dels badocs en surten les carbasses”. I de buscar tres peus als gats, que es tingui la sensació de que tot seguirà sempre penjant d’un fil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada