Cap societat pot sobreviure anímicament als espectacles d’incivisme i d’escarni als riscos sanitaris comprovats en temps de pandèmia, que es reprodueixen vespre darrera vespre pels carrers, places i platges de moltes poblacions d’arreu. Ja sé que els indulgents amb els brots cada vegada més violents i més incívics d’una part del jovent i d’uns quants ganàpies que s’hi afegeixen a la gresca, per fer bullir l’olla de la disbauxa i de la provocació a una societat autoritària que, segons la seva manera de veure-ho, els priva de la llibertat de passar les estones de lleure com els roti (algunes d’aquestes víctimes ganduleixen des que es lleven i, per tant, quan es pon el sol, pobrets, necessiten desfogar-se i ofegar les penes en esperit de vi i escàndols). No són més que especulacions, perquè que se sàpiga no existeixen dades antropo-lògiques fiables sobre la composició dels col·lectius que mantenen constantment (aprofitant totes les causes per manifestar-se) llur rebel·lia; però, m’hi jugaria uns quants pèsols que els promotors i dinamitzadors de les mogudes i la majoria dels que s’hi apunten, no pertanyen precisament a allò que l’establishment identificaria com a lumpen. Crec que si es mirés amb lupa i sense prejudicis la composició antropològica d’aquest fenomen social, molta de la gent tocada i posada que demana dimissions i caps de polítics i responsables de l’ordre públic, se n’emportaria més d’una bona sorpresa.
Escolteu, que aquests esvalotadors que no ens deixen dormir no han nascut sota una col: tots tenen família, i a més d’alguna li cauria la cara de vergonya si descobrís els “entreteniments” d’alguns dels seus cadells (mascles i femelles); si és que ja ho saben o s’ho temen, i per això prefereixen mirar cap a una altra banda. Per desllorigar els problemes és imprescindible primer esbrinar-ne les causes, és a dir: quines són les beceroles. I no crec anar gaire lluny d’osques si afirmo que una sistemàtica tírria a l’autoritat se n’emporta la palma, alhora d’identificar el desencadenant del reguitzell d’hostilitats en que s’emboliquen uns adolescents que de la desobediència indiscriminada en fan un signe d’identitat. I de la desobediència a la iconoclàstia, hi va un pas. Sobretot quan en determinats moments de tensions polítiques, ja li va bé a algú que “la canalla” escalfi una mica l’ambient; el que passa és que un cop engegat el carro pel pedregar es fa difícil d’aturar-lo abans no s’estimbi.
I ara l’alarma no para de xisclar com boja perquè la xerinola tolerada s’ha convertit en un problema greu al qual serà difícil de trobar-hi remei sense fer trencadissa, tant física com mental. Els sanitaris estan que trinen, amb tota la raó del món, veient que mentre ells s’hi deixen la pell, literalment parlant, en el combat diari contra el covid, d’altres en passen olímpicament de prendre les mínimes mesures de protecció que es recomanen. I no només això: a sobre en fanfarronegen del seu negacionisme cada vegada que els mitjans de comunicació sensacionalistes els deixen exercir “la llibertat d’expressió”, sense valorar els periodistes el mal que li fan a una audiència immadura oferir altaveus perquè els incívics "blanquegin) el seu presumpte dret al llibertinatge i a l'anarquia. Comprenc la reacció airada d’aquella infermera que, davant la reclamació per part d’un grup de desguitarrats que defensaven “el seu dret” a no posar-se la mascareta ni respectar les distàncies, exclamava quasi amb ràbia: “que vinguin a veure com ens hem de guarnir per treballar a les plantes dels hospitals i veuran el pa que s’hi dona en la lluita contra la pandèmia!”
Les persones que fan rutllar la Sanitat Pública malgrat totes les dificultats estructurals, estan indignades veient per la televisió, un dia darrera altre, escenes de repulsa forassenyada contra totes les mesures recomanades pels experts per limitar els contagis, si aquestes suposen la mínima restricció de la mobilitat, de les relacions socials i d’esbargir-se sense prohibicions. I n’estan tipes, més que res, perquè assisteixen atònites a la impotència dels dirigents polítics per trobar solucions més enllà de la repressió i, sobretot, perquè aprofitant-se que les prohibicions trontollen perquè la base jurídica és inestable (per culpa dels legisladors que no es posen mai d’acord per fer lleis que no deixin marge a la interpretació), els rebecs busquen l’empara de la justícia quines resolucions a vegades costa de creure que no es recreïn en fer la punyeta a la classe política incapaç de legislar amb el cap i no amb els peus. Però, mentrestant, els sanitaris han d’entomar, fent esforços de flaquesa, els contaminats per negligències d’algú, que col·lapsen serveis hospitalaris i posen potes enlaire l’assistència primària.
I fastiguegen unes forces d’ordre públic obligades cada vespre a treure les dents per dissuadir a cops de porra comportaments de desobediència hiperventilada, per evitar que acabin en disturbis. Creieu que els ve de gust a municipals, mossos i policia en general “anar a la guerra” cada vespre? Creieu que les seves famílies, que també són persones, no pateixen per por que els seus pares, fills o germans tornin a casa masegats i potser apedaçats? Esclar que no, però estan obligats a formar cada vespre perquè “la gent d’ordre” pugui dormir tranquil·la i que això que tirant d’eufemisme se’n diu “mobiliari urbà”, en surti el màxim ben parat dels brots de violència. Fa molt de temps que els polítics descuiden, per no dir que menyspreen, fer pedagogia activa del civisme començant des de les escoles. I encara en fa més que les famílies de la gent d’ordre han desertat de la seva obligació de pujar la “seva canalla” en el marc d’uns valors imprescindibles per prevenir situacions tan desagradables com les que estem vivim. I que cada dia empitjoraran mentre no ens posem tots les piles per redreçar-les amb allò que us dic sempre: sentit comú i respecte a la llibertat del proïsme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada