Cada estiu assistíem com estaquirots al vergonyós espectacle del traspàs de jugadors de futbol per quantitats desorbitades, i durant tota la temporada s’omplien els estadis per aplaudir uns quants gamarussos ganàpies que per empaitar una pilota s’embutxacaven el que, de ben segur, cap de nosaltres cobrava ni treballant tota una vida sencera. Encara no fa un parell d’anys era notícia que pel traspàs d’un jugador s’havia pagat la bestiesa de 120 milions d’euros i que en cobraria 18 de nets per any. I a més de quatre babaus encara els hi queia la baba llegint als diaris la vida i miracles d’uns tan excepcionals individus que amb les cames es feien la barba d’or, i mantenien tota una trepa de familiars espavilats que vivien de gorra a la seva esquena. Mentrestant, les notícies dels petits avenços científics de la gent dedicada a la investigació, que aconseguien pas a pas domesticar malalties punyeteres, es morien de fàstic a les pàgines de societat de la premsa generalista, i en prou feines unes quantes dotzenes de lectors hi donaven un cop d’ull i els ho agraïen.
Si aquest malbaratament de diners per pagar futbolistes el comparàvem amb la misèria que se’ls hi pagava als investigadors que dedicaven els seus cervells privilegiats, més hores de les que té el rellotge, a la recerca científica i a fer assajos i proves en laboratoris (no sempre tan ben proveïts com els vestidors dels clubs de futbol milionaris), n’hi havia per vomitar. I encara que alguns privilegiats científics es podien considerar més ben retribuïts que la resta del gremi, el científic més ben pagat no guanyava ni una dècima part del que ingressava un futbolista d’elit, encara que intel·lectualment fos un sabatot. A la meva manera de veure, doncs, una societat que permet el disbarat que cotitzin més les potes d’un saltimbanqui hàbil amb la pilota als peus, que no pas les neurones d’un cervell ben moblat, té mala peça al teler.
I mentre d’aquest gran negoci del futbol li’n diguem esport, serà una ofensa i un escarni per aquells vertaders esportistes que es suen i es sacrifiquen per amor a l’art, només delint-se per competir i guanyar honestament una medalla, esforçant-se per guanyar la glòria no al preu que sigui, ni per fer-se rics d'una revolada. Fa riure, per exemple, que prostituíssim fa un mes el genuí esperit olímpic deixant participar als Jocs cada vegada més “esportistes professionals”, ben pagats i sense maldecaps per arribar a fi de mes, com hem estat testimonis a Tòquio que passava amb molts atletes que han d’esgarrapar les ajudes per entrenar-se, com aquell que demana caritat. Almenys els paralímpics que avui engeguen i que algú va tenir el bon criteri d’impulsar, mantenen el caliu de l’olimpisme i de l’amateurisme.
I és que el problema de tot plegat és que algú descobreixi que amb l’esport de tapadora i com excusa, es poden muntar grans negocis que fan rics a organitzadors, mànagers i intermediaris. Qui sap si als científics mal pagats allò que els faltaria per ser reconeguda la seva feina a bastament i fer-se populars, seria que un bon mànager els promocioni i els faci famosos, més de pressa que cremant-se els ulls i el cervell en l’anonimat d’un laboratori. Almenys enguany ens estalviarem d’assistir a un espectacle tan vergonyós com contractar els serveis jugadors de futbol per uns ingressos que podrien pagar milers de “salaris mínims”. I no és perquè n'estiguin penedits de la disbauxa, sinó perquè no hi ha diners. Tampoc és demagògia, es la pura i simple constatació que al món li falta un bull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada