AMB L’EXCUSA DE LA DIGNITAT NO ES POT BLANQUEJAR LA DESLLEIALTAT

Manllevo del poeta australià Frederic Manning una afirmació que pertany a la seva novel·la “La part que ens toca”, que em sembla perfecta per encetar la reflexió d’avui sobre el “numeret” que la presidenta del Parlament Laura Borràs i l’ex-president Quim Torra van representar a benefici d’inventari, a la Universitat Catalana d’Estiu, mofant-se o com a mínim menystenint la cèlebre “taula de diàleg” que els seus socis de coalició de govern defensen a capa i espasa, i que expressament forma part de la lletra del contracte d’entesa conjuntural per governar. Diu en Manning: “Una part del preu que es paga per la infal·libilitat és el fet que no pot posar remei als errors, ja que no els admet”. I creure’s infal·libles és el pecat original que arrosseguen els que, malgrat una primera i vergonyosa ensopegada de d’execució del procés per culpa d’haver deixat dotzenes i dotzenes de melics per lligar en un embat en el qual més important que l’èpica era l’estratègia calculada al mil·límetre, continuen tapant-se els ulls amb el mantra d’un “ho tornarem a fer” sense especificar (com a mínima concessió a la seva responsabilitat en el nyap inicial), que en tot cas no ho repetirien cometen els mateixos errors, i que tocarien més de peus a terra enlloc d’entestar-se mesells en la seva pretesa i orgullosa infal·libilitat.

El to de les crítiques de diferents patums de l’entorn de JxCat no para d’augmentar, a mesura que s’acosta la trobada entre els que remenen les cireres a la Generalitat i a la Montcloa. Qualificar la mesa com un assaig de diàleg entre Catalunya i l’Estat, al meu parer seria massa. Però a la sessió de dijous passat a la UCE de Prada es va escenificar un acte de deslleialtat institucional que, a la meva manera de veure, no pot quedar en una simple anècdota més de la mala relació entre els socis de govern: la presidenta del Parla-ment, Laura Borràs, va renegar públicament de la lletra escrita en el pacte de coalició entre JxCat i ERC, on es donava llum verda a intentar – amb data de caducitat explícita a dos anys vista – dialogar amb els representants del gobierno per explorar fins on està disposada la Montcloa per aconseguir la “solució política” a un “problema polític”, segons reconeixement en seu parlamentaria de l’intríngulis del conflicte català per part del propi president Pedro Sanchez, amb el recolzament explícit i imprescindible del llavors vice-president Pablo Iglesias. L’ex-president Torra, en la seva intervenció va anar més lluny en el desaire que la Borràs, però se li pot dispensar a l’expresident perquè és un “vers lliure” en l’univers JxCat, i la dissidència no és, des del punt de vista institucional, tan significativa i “deslleial” amb el president Aragonés com l'expressada per la segona autoritat catalana.

Sobretot considerant que en el mateix escenari (per cert, embassat de puigdemontistes, on els afins als republicans brillaven per la seva absència, com va realçar el propi rector de la UCE, en Jordi Casassas), unes hores després de l’esbafada de la Borràs, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, lamentava indignada la càrrega de profunditat disparada públicament per una en teoria sòcia de tanta categoria, contra la línia de flotació de la taula de diàleg. Segons un analista que respecto molt, en David Miró, subdirector del diari ARA: “la taula de diàleg és una arma que serveix per desgastar l’adversari i, alhora, el salvavides que permet als diferents actors guanyar temps. D’una manera o altra, a tothom li va bé”. Segons aquesta anàlisi, l’aposta d’ERC per la taula és la que sembla més sincera: com que la via unilateral és impracticable per la correlació de forces, el diàleg permetrà guanyar suports interns (eixamplar la base de l’independentisme), i externs (convèncer la comunitat internacional de que el procés no es tracta de cap brindis al sol).

A JxCat, continua el mateix raonament, “la taula de diàleg li serveix per marcar diferències amb ERC i, alhora, tenir dos anys de marge per reorganitzar-se i consolidar-se com a partit. La posició dels puigdemontistes és ambivalent, perquè si bé d’una banda es mostren escèptics de l’altra no renuncien a ser-hi presents”, (i a manipular-la si els deixen, afegiria jo). I la CUP? Segons Miró, “els cupaires hi coincideixen en part (per exemple, per desgastar a ERC), però estan a anys llum en l’àmbit socioecòmic i no renunciaran a aliances puntuals amb sectors anticapitalistes de la resta d’Espanya”. Per la seva banda, els socialistes li segueixen la beta als republicans per pura necessitat i mantindran viu el caliu del diàleg mentre la seva continuïtat al poder depengui de com mogui el dit el diputat Rufian. L’analista es pregunta, aleshores, si l’eix Borràs-Torra, en tant que marmessors de la doctrina de l’unilateralisme, prosperés i s’adoptés una postura de no col·laboració amb el govern espanyol i de rebutjar pactes amb forces independentistes que no estiguin per tirar pel dret, ens faria avançar gaire lluny. I ell mateix respon: “es renunciaria, potser, a guanys concrets (en la negociació de pressupostos, per exemple), però s’assumiria el risc força probable d’un govern del PP i Vox a Madrid”.

La mare dels ous, tanmateix, per desllorigar aquest embolic és si a la gent del carrer ens agrada com es governa el dia a dia i, sobretot, si hi combreguem amb aquest constant joc dels disbarats protagonitzats per uns polítics que es miren de reüll i desconfien els uns dels altres. Per exemple: si podem entendre, ja que hi estem posats a parlar clar, que a l’endemà mateix d’haver-se signat, després de mesos de marejar totes les perdius del món, el diguem-ne reglament intern de la coalició, posant-hi suposo els cinc sentits per a no deixar serrells penjats, un dels socis comença a despotricar-ne per les cantonades. A mi, francament, em costa de pair la divisió de l’independentisme, però encara em fa més mal aquesta deslleialtat institucional entre socis. I em pregunto quina cara hi posaria davant tot plegat la malaguanyada Muriel Casals, que des del pragmatisme més convençut s’escarrassava per aconseguir per al sobiranisme una base el més ample possible, fent proselitisme honest i planer sense caure mai en la temptació de creure’s infal·lible. Ja tenia raó l’escriptor Chesterton, quan remarcava amb la seva flegma britànica que: “l’únic defecte que té la democràcia és que mai no arriba a ésser prou democràtica”. Potser algú entengui que esbandir les discrepàncies polítiques, com s’ha fet a l’UCE, és un símptoma de transparència, de llibertat d’expressió portada a les últimes conseqüències i de dignitat política; al meu parer, però, mai amb l’excusa de la dignitat es pot emmascarar la deslleialtat. És el que jo penso, que hi tinc tant de dret a dir la meva, com la senyora Borràs i el senyor Torra a dir la seva.