Just el dia que es complia el primer aniversari de la fugida del rei emèrit (parlar d’exili, en aquest cas em semblaria insultant pels exiliats de veritat d’arreu del món), el president Sanchez en sortir del palau de Marivent va eludir manifestar-se públicament sobre la qüestió, optant per ratificar el ple suport de l’Executiu a la Corona, remarcant que l’actual titular, el rei Felipe, “fa un esforç de transparència, renovació i modernització de la institució”. No és la primera vegada que el camaleònic Sanchez embolica que fa fort l’opinió pública amb mantras fets exprés per fugir d’estudi quan, per exemple, se li pregunta des del carrer o en seu parlamentària, pel patafi en que s’ha convertit la monarquia espanyola. Tinc molts de dubtes sobre si l’encerta donant com excusa del seu fair play que està encantat amb a la tasca de “modernització” que des de la Zarzuela diuen s’està estimulant. I és que, francament, parlar a aquestes altures de “modernitzar” en abstracte una mòmia, sense afegir-hi una descripció minuciosa de què vol dir exactament “modernitzar la monarquia” és, en el millor dels casos un brindis al sol, quan no un acudit per anar marejant la perdiu indigne, a la meva manera de veure, del secretari general d’un partit socialista que, en teoria, varen parir republicà pels quatre costats.
Deixant de banda, doncs, la qüestió de la “modernització”, el que potser caldria en primer lloc, tant per part de la Corona com de l’Executiu, seria que no perdessin de vista el caire de “monarquia parlamentària” que correspon, d’acord amb la Constitució, al model espanyol d’Estat i, en conseqüència, hauria de quedar palès sense dubtes ni tentines la preeminència del Parlament sobre la Corona. És a dir, que si la Corona rep la seva legitimitat del Parlament, no se li pot regatejar a la Cambra de representants del poble sobirà el dret i, en certa manera també l’obligació, que els draps bruts de la monarquia es rentin en seu parlamentària i no als safaretjos de les tertúlies mediàtiques. Sobretot considerant que la primera i exclusiva ocupació de la Corona i la seva única font d’ingressos, prové d’exercir de Cap d’Estat. En conseqüència, ni les martingales i “ocurrències” de l’anomenat “rei emèrit” ni el de cap altre monarca no se li haurien de consentir de cap de les maneres per part d’un Parlament responsable que, en aplicació de la llei i del més estricte sentit comú, té l’obligació de vetllar perquè el primer servidor públic de l’Estat doni exemple d’honestedat i rectitud a la resta del funcionariat del país. donant explicacions sense fer-se pregar de la seva conducta dubtosa.
Potser el saltimbanqui ideològic que avui presideix “el gobierno” consideri que la modernitat és cosa d'un simple canvi de look o d’estil que, potser si, per alguns curts de gambals els sigui suficient; però en matèries delicades com una monarquia la modernització passa per quelcom més que per una mera emblanquinada de parets o per canviar el parquet del sol. D’entrada, jo diria que caldria debatre algunes prerrogatives estructurals més que arnades, que van des de la carrincloneria al feudalisme més carca, començant per abolir la condició hereditària “per la gràcia de Deu” de la institució monàrquica entre els membres d’una mateixa família, mentrestant el poble, que és qui en definitiva paga totes aquestes xefles dinàstiques, no pugui ni dir-hi la seva ni per escollir monarques ni per fer-los passar per l’adreçador d’una comissió d’investigació parlamentària quan es demostri la sang blava és un bluf i que els peus dels monarques fan pudor quan trepitgen merda. ¿I si a un hereu o hereva disfressar-se de rei o reina li porta fluixa, quina sortida tenim prevista perquè no hàgim d’empassar-nos un sòmines tota una vida? ¿I si l’agraciat amb la corona per raó de l’esperma privilegiat, no girés prou rodó?
Un primer pas per creure’ns que es fan esforços sincers per a la modernització el tinglado monàrquic, seria carregar-se la condició hereditària del sistema, suprimir la immunitat en casos de sospita de corrupció i fent obligatori un tràmit parlamentari periòdic de revisió del tarannà democràtic dels titulars, semblant a la ITV dels automòbils. Per canviar el món s’han de canviar les coses des de les beceroles. Un proverbi xinés diu: “un viatge de deu mil quilòmetres comença per un simple pas”. En l’assumpte de modernitzar la monarquia, crec que un pas en la bona direcció seria que el monarca acceptés, simplement, les regles de joc en què s’ha d’inspirar una monarquia parlamentària. I que el Parlament se n’apoderés d’aquest dret i no amagués el cap sota l’ala quan li toqués (govern i oposició agafats de la maneta, per obligació constitucional inexcusable) exercir llurs competències fiscalitzadores. I si avui per avui les lleis no ho permeten, el Parlament té les competències legislatives suficients per fer-ho possible. Ara bé, un Parlament que davant la tèrbola situació creada avui per la conducta d’un rei emèrit en estat de fuga, es nega a que la seva conducta sospitosa, en tant que cap d’Estat, sigui investigada quasi d’ofici per una comissió de diputats, és un Parlament que s’ha venut la legitimitat, la credibilitat i l’enteniment per un trist plat de llenties. Ni modernització ni hòsties, una reforma de cap a peus que respongui al principi de que en un règim democràtic, el poble és l’únic sobirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada