PROPOSTA DE REFLEXIÓ DELS CAPS DE SETMANA / GENT CARREGADA DE RAÓ (ESPIGOLANT LES “CARTES AL DIRECTOR”, DELS DIARIS)

LLENÇAR MENJAR.- És una realitat que generacions de nens occidentals, jo soc un d’ells, es van educar amb l’advertiment que abans de tirar menjar a les escombraries penséssim en la fam al món. La relació pot semblar difusa però existeix, és una realitat: els estils de vida personals incideixen en les poblacions més vulnerables. Poques vegades, però, s’havia plantejat el dilema amb tanta força com en les últimes setmanes. L’última onada de la pandèmia colpeja amb duresa l’Àfrica, on la taxa de vacunació no arriba al 2%, de manera que l’OMS demana als països rics una moratòria en el subministrament d’una tercera dosi. A Europa i els EUA hi ha gent que les menyspreen, al temps que com a països sembla que han desoït la petició, una decisió esperada que no obstant això amenaça la recuperació global i augmenta el risc de mutacions. (Jesús Domingo Martínez – Punt Diari)

L’AEROPORT DEL PRAT.- L’ampliació de l’aeroport del Prat no deixa de ser una utopia per una simple raó: el govern de l’Estat sap i calla mentre guanya credibilitat quan està assabentat que per un problema ecològic Europa dirà no a l’esmentada ampliació i així volaran de Catalunya 1.770 milions d’euros. Els milers de ciutadans que es manifestaran en contra d’aquesta ampliació sumaran punts a favor d’un indiscutible no d’Europa si el govern de l’Estat no presenta un pla que pugui satisfer les dues parts, els del sí i els del no, preservant el delta. S’ha de dir que a Barcelona i Catalunya en general es fa necessària aquesta ampliació des d’un de vista econòmic i de creixement, però no destrossant un delta que estem obligats a preservar. Hi ha altres vies i s’han de cercar. Soc un més del no. (Pere Manuel Giralt Prat – Punt-Diari)

ELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT.- Senyors polítics, no els vàrem votar per a això, se suposa que vostès estan el servei del poble i no per vendre el nostre país a les multinacionals. I que no ens enganyin, perquè hi ha altres solucions molt més bones: tenim a una hora de Barcelona tres aeroports (el de Reus, el de Lleida i el de Girona) on en alguns casos només hi aterren els ocells i que els vindria molt i molt bé que es fessin les estructures necessàries perquè a més hi aterrin els avions, revitalitzaria aquesta part del país i crearia milers de llocs de treball, i a més reduiria el trànsit aeri a la ciutat de Barcelona. Moltes grans ciutats europees: París, Londres, Berlín, etcètera, tenen dos i fins tres aeroports, alguns a més d’una hora de la ciutat, i hi arriben en tren, bus, etcètera. No veig per què hem de destruir un espai tan bonic i on, a més, hi ha gent que hi té la vida. Ni un pam de terra. Defensem els aiguamolls del Llobregat. (Victòria Pijuan Ciuró – El Punt-Diari)

EL QUE NO VULGUIS PER TU... - El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres, diu la dita. Jo no vull (per a mi), per exemple, la religió obligatòria, sí una espiritualitat lliure, radicalment lliure. Jo no vull la imposició de les desigualtats del capitalisme, en totes les seves formes. Jo no vull la falsa democràcia, aquella que es ven amb totes les lletres i amb majúscules, però que no para de fer trampes. Jo no vull que cap exèrcit ni gent amb medalles al pit– m’imposi cap pàtria; cap ni una. També sóc dels que no volen que la moda – ni el canvi constant– m’imposin els plats quadrats a casa i als restaurants. Jo no vull que la cultura no pagui. Jo no vull que em representin més polítics del pensament únic i del políticament correcte. Jo no vull (per a mi) cap treball porqueria. Tampoc vull, li pesi a qui li pesi, ser propietat d’aquest sistema. Jo no vull ser proactiu al dictat de les modes polítiques i no polítiques del moment. Però una cosa és el què tu no vulguis i l'altra la realitat. Per canviar-la no n'hi ha prou amb publicar-ho o denunciar-ho: cal posar el teu granet de sorra, sempre sense perdre de vista que el què tu no vols, no és necessàriament el què no vol el teu veí i que, com a mínim, mereix el mateix respecte. (Rara Avis - Diari El Segre)

ELS DRETS DE LES DONES.- Cada país té establertes una sèrie de normes i lleis que regeixen la convivència dels seus habitants i visitants. Algunes lleis venen donades des de l’exterior; però la majoria són votades, decidides o imposades des de dins. Ara deixarem que els talibans retrocedeixin en els drets de les dones perquè ells són els qui manen i tenen aquestes idees de superioritat vers les dones? Serem capaços per interessos econòmics de deixar que s’imposin, tot acabant amb la poca llibertat que havien assolit les dones a l’Afganistan? Els nostres governants que ens representen no faran res i restaran sense cap tipus de decisió davant un nou drama humà? (Eulalia Rodriguez Pitarque – Diari de Girona)

PRAT DE LA RIBA I L’INDEPENDENTISME.- A l’article d’Eugeni Xammar «No era separatista Prat de la Riba?» (Periodisme. Quaderns Crema, 1989) s’hi llegeix: «Soc a hores d’ara, amb Josep Carner –tots els altres són morts– codipositari d’una breu manifestació de Prat de la Riba sobre aquest punt delicat. Un romanista suec, doctor de la Universitat d’Uppsala i col·laborador del diari conservador Stockholms Dagblad, va passar unes quantes setmanes a Barcelona durant l’hivern 1907-1908. Axel Springer –era el seu nom–, parlava a la seva manera un castellà suficient, llegia el català i s’interessava fortament per les coses de la renaixença catalana, literària i política. Orientat per Josep Carner, que fou el seu mentor a Barcelona, Axel Springer van entrevistar-se amb un grapat d’homes polítics catalans de l’època. Acabada la seva enquesta va dir un dia a Josep Carner que entre tota aquella gent, Prat de la Riba era, al seu entendre, l’únic vertader catalanista. I per què, senyor Springer? –molt senzill. He preguntat a tots els meus interlocutors si creien desitjable una solució separatista del problema català i tots, Cambó, Sunyol, Jaume Carner, Pere Coromines i tutti quanti m’han contestat que no, que mai, que de cap manera, que ells eren autonomistes però no separatistes. El President Prat de la Riba ha estat l’única excepció i la seva resposta breu i categòrica: «Si l’interès de Catalunya ho demana, naturalment». (Jordi Pauses Paris – Diari de Girona).