A QUI LI AGRAEIXO LA MEVA BONA SORT?

Potser us estranyarà aquest titular, però us ben asseguro que no es tracta de cap estirabot per cridar l’atenció sobre el blog, sinó d’una reflexió que em surt del cor, i amb la qual és possible que molts us hi sentiu identificats si em seguiu el raonament fins el final. Vet-aquí que un dia d’aquest que et sens com si haguessis aixafat merda, vaig començar a passar revista a la meva vida, en principi suposo que per justificar el meu rampell d'emprenyament contra tot i tothom; però, de seguida em vaig adonar que enlloc de queixar-me tant, potser el que tenia de fer era donar gràcies per la sort que fet i pastat he tingut, ja que per molt que reculi en la memòria sempre em topo amb la mateixa evidència tossuda: les coses em podien haver anat molt pitjor, i va venir del canto d’un duro que algunes vegades el meu carro no acabés rodolant pel pedregar. En canvi, sempre me n’he anat sortint de totes les peripècies abans de fer-me’n la pell i acabar a la cuneta com un pellissot. És com si l’alè d’algú – digueu-li com vulgueu: Déu, providència, àngel de la guarda, fada madrina, elf o qualsevol altre influencia positiva, menys la puta casualitat o l’atzar - m’hagi estat protegint.

Moltes vegades he pensat que allò que em va passar en un determinat moment podia haver-me anat més malament, i en alguns casos molt pitjor. I és quan t’enfrontes amb aquesta realitat i tens la sospita, amb la qual francament no hi comptaves, perquè mirant-t’ho fredament mai se t’hagués acudit que dintre de la desgràcia vas estar molt de xamba, el xoc emocional que representa arribar a aquesta conclusió us asseguro que fa forat. Perquè, entre d’altres coses, significa capgirar una impressió pessimista i quasi fatídica del sentit de la teva vida, per un nou raig d’esperança i d’optimisme. A la meva manera de veure, doncs, després d’aquesta mena de revelació tinc clar que la sort no es mesura en paràmetres materials, sinó espirituals. Si fos al revés, jo hauria estat probablement un paio malastruc elevat a l’enèsima potència, ja que no m’ha tocat mai cap rifa, ni he cobrat ni cobraré una sola herència de parents rics i, per tant, el que pugui tenir m’ho he guanyat suant la cansalada dia a dia. D’aquí ve que m’hagi ratificat en la conclusió que la sort no es mesura ni en diners ni en poder, sinó en pessics de felicitat.

Segurament per aquesta raó, quan m’he sentit infeliç perquè em semblava que estava de pega, resulta que mirant-m’ho més detingudament he descobert com n’estava equivocat, ja que totes les desgràcies que m’han fregat s’han quedat a mig camí de baldar-me, i llavors un sentiment indescriptible de jovialitat i de goig m’ha reconciliat amb el destí. Ara bé, en arribar a aquesta conclusió he d’admetre que li dec quelcom a qui sigui que potser a darrera hora hagi parat un mal cop o evitat que m’estimbés. Però d’aquí plora la criatura: em trobo en el gran dilema de no saber a qui li he d’agrair la protecció, el recer o l’embolcall. I malgrat el meu agnosticisme de bona fe però bastant arrelat a força de desenganys i de sentir-me orfe, he d’admetre que a algú forçosament li he d’agrair els favors que m’han ajudat a anar fent, sense deixar-hi massa pèl en els entrebancs. Un dels poetes que més em va influir en la meva joventut fou Tagore, de qui recordo com si fos el parenostre un poema que va escriure, que durant molt de temps em sabia de memòria, i que començava més o menys amb aquesta estrofa: “Només tinc aquestes dues mans tan petites per copsar els teus infinits dons, sempre hi aboques, mai te’n canses, i encara queda espai per omplir”

Ser agnòstic de rebot i una mica ressentit, és complicat i molt fotut, quan t’adones que algú t’ha arrecerat perquè les desgràcies no t’arrosseguessin i t’esclafessin. Per tant, per coherència, no puc fer altra cosa que reconèixer que no ha estat per casualitat que la vida m’hagi respectat i no se m’hagi torçat del tot; algú n’ha de ser el responsable. A la vida hi ha coses massa complicades d’explicar, sigui en la llengua que sigui, i aquesta sobre la que us he proposat de reflexionar avui és una d’elles, sobretot perquè en el fons, per molt que arrufem el nas cadascú té la seva idea de Déu. Diuen que creure és una qüestió de fe, però jo em pregunto si tenir fe sense creure no és també com una manera de fingir. Quina és la veritat de tot plegat? Després de molt rumiar-hi, em sembla que la veritat no és res més que aquella cosa que fa que passi el que volem que passi; i a vegades ja n’hi ha ben bé prou! En Vicenç Villatoro escrivia a la seva novel·la “Un home que se’n va”, que “sense fe, tots els pelegrinatges decebem”. En definitiva, mentre acabo d’esbrinar a qui li he de donar les gràcies per la meva bona sort, que aquest reconeixement de deute serveixi de penyora de regraciament a qui li dec tenir el cap clar per pensar i escriure el que penso, les cames valentes per anar fent camí sense tentines i que a casa no hi hagi poc ni massa, sols el just per viure bé i no fer mal a ningú.