Avui que l’autoritat governativa ens prohibeix sortir al carrer a prendre la fresca de nit, per allò del toc de queda, i la autoritat climatològica aconsella quedar-nos a casa de dia, per allò de l'onada de calor; potser que us proposi una reflexió més entretinguda, encara que no menys seriosa. Quan gairebé cada dia els noticiaris es fan ressò d’agressions homòfobes (malgrat segons sembla un 75% no es denuncien), qui sap si no pot interessar-vos de saber que els diners que mou el col•lectiu LGTBI (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals) no ha parat d’augmentar en els darrers anys, inclòs en temps de pandèmia. Per a la majoria d’aquestes persones – els "poca-roba", com passa sovint en tots els col•lectius socials més aviat són només l’excepció que confirma la regla -, la crisi econòmica ha passat gairebé sense fer estralls i els operadors econòmics d’arreu del món diuen que el col·lectiu gai, des del punt de vista consumista, és un bon negoci. Algú va dir que la manera més eficient de recalcar la importància de les coses consisteix en fixar-se en els seus valors absoluts; qui sap, doncs, si per aquesta raó les enquestes que el mateix col•lectiu encarrega i divulga, per fer palesa la seva capacitat d’influència i el pes específic social. asseguren que entre el 5 i el 7% de la població mundial no amaga la seva homosexualitat.
Encara que sembli baix (jo penso, però, que aquesta estimació estadística peca de modesta), estem parlant d’uns 700 milions de persones, l’equivalent a dues vegades la població d'Europa. A la meva manera de veure, doncs, si el càlcul no és fiable del tot és perquè no comptabilitza aquelles persones que no han sortit de l'armari, unes per vergonya però moltes d’altres per por a la repressió o inclús perquè s’hi juguen la vida. Ara bé, només aquest col•lectiu oficialment reconegut mou a l’ombra més poder i capitals dels que ens imaginem. Als Estats Units, que de comptar faves en saben una estona, el que podríem considerar mercat “arc de sant Martí”, té un valor de més de 740.000 milions de dòlars. I a Espanya, que no hi toquen vores de moment, els entesos xifren la “pink economy” en uns 72.000 milions d’euros. Com diria en Pla, en el seu vocabulari col•loquial made in Llofriu: “molt de cuidado!”
Tanmateix, no es pot menystenir la influència del col•lectiu gai com a lobby organitzat. L’existència dels lobbys gais es cotitza a l’alça en les democràcies anglosaxones, si bé encara no treu el cap de les beceroles a casa nostra. No cal fer-vos cap dibuix, és clar, per capir quina és la finalitat d’un lobby: la comunicació amb agents o representants polítics amb l’objectiu d’influir en la presa de decisions públiques en favor dels seus interessos. Per tant, tot i ser legals, no es pot ignorar que la influència dels lobbys constitueix a vegades un perill virtual per al bon funcionament de les societats democràtiques per constituir un factor de risc de corrupció. Però això són figues d'un altre paner. Segons els entesos en el món LGTBI, s’afirma que els membres del col•lectiu, sense tenir les mans foradades, la veritat és que no els hi ve d’aquí a l’hora de gastar i de practicar amb bon gust les formes més refinades i cares d’hedonisme.
Una consultoria especialitzada en el món empresarial gai – Diversity Consulting - explicava no fa gaire que “no és que els gais siguin més rics, simplement és que tenen més diner disponible i que no escatimen ni regategen a l’hora de consumir”. Ara bé, tinguem en compte que els que desfilen darrera la pancarta reivindicativa de l’orgull, fent ostentació a vegades descarada i provocadora de la seva condició sexual, no encaixen en la definició de la pink economy, ni la representen si molt m’apureu. Per aquesta raó, les manifestacions una mica esbojarrades no són ben vistes per l’establishment econòmic gai. I és que com amb tantes coses d’aquest carai de món materialista, el diner marca la diferència sempre encara que es negui (els diferents escandalosos ritmes de vacunació entre poblacions riques i pobres n'és un exemple que fa plorar), fins al punt de que, a la meva manera de veure, em pregunto si no es corra el perill que aquesta emergent pink-economy dilueixi com un vulgar detergent el romanticisme i l'encant d'un moviment social que, enlloc del color del dòlar o de l’euro, prefereix exhibir amb orgull l’arc de sant Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada