Quan la paraula referèndum era més tabú que mai a la Montcloa i quan, tanmateix, alguns sectors independentistes tebis, calculadors, pragmàtics o escaldats per l’ensopegada del procés evitaven referir-s’hi, llevat que no tinguessin altra remei per exigències del guió, mastegant en tot cas un mot tan delicat i trencadís amb pinces, un llavors flamant polític emergent i provocador, Pablo Iglesias, recolzat per una part del ramat que pasturava a la pleta dels "sí podem", va sorprendre l’establishment madrileny afirmant que si arribava a tocar poder no tindria cap empatx per negociar un referèndum a Catalunya ni tampoc, si calia per guanyar un grapat més de vots, inclús a Euskadi. No obstant això, aquella promesa electoral era massa ambigua i poc contundent, depenent moltes vegades de l’humor com es llevava el coletes, i al meu entendre pretenia el difícil equilibri d’acontentar la seva franquícia catalana sense disgustar les “confluències” territorials, mentre jugava a ésser un gra al cul d’un socialisme coix de suports per governar sol.
Aquesta presa de postura inesperada del dirigent populista envers el problema polític català, quan va esdevenir vice-president del gobierno enterbolí encara més les tèbies relacions amb el seus socis malgrat, a la meva manera de veure, sempre li vaig trobar a faltar al seu inesperat entusiasme pels referèndums d’autodeterminació, una dosi suficient de concreció perquè la retòrica i el postureig en fossin el comú denominador. En efecte, ni el pastor ni les seves ovelles van concretar mai com i quan s’hauria de realitzar una consulta popular autoritzada i vinculant, molt menys encara com s’hauria de plantejar la pregunta clau i, sobretot, com s’hi posicionarien alguns dels capitans i capitanes més influents en determinades contrades on la parròquia no veia precisament de bons ulls el procés sobiranista dels catalans. Per tant, permeteu-me que us confessi que mai me’n vaig refiar del gata maula d’en Pablo, perquè sempre em va donar la impressió que en la seva defensa d’un hipotètic referèndum a Catalunya hi posava més pa que formatge, ambigüitat calculada que li permetia d’una banda fer la punyeta al seu company de llit de conveniència i a l’ensems la gara-gara a l’alcaldessa barcelonina munyidora de vots morats, i especialista en nedar i guardar la roba.
Ara bé, avui en capella d’estrenar la cèlebre mesa del diàleg, la qüestió és que entre uns i altres la paraula “referèndum” per a una gran quantitat de ciutadans espanyols, intoxicats per informacions volgudament contradictòries i malintencionades s’ha convertit en l’esca del pecat i fa nosa. Aleshores, em pregunto: ¿si el conflicte català el gobierno ja ha reconegut que es tracta d’un problema polític al qual se li ha de donar solució política, com pensa trobar el desllorigador polític vetant d’entrada qualsevol possibilitat de referèndum? Potser s’hauria de fer pedagogia pacífica i constructiva, començant per vendre la idea que un referèndum no suposa res més que portar a la pràctica la teoria de la “democràcia directa”, en que el ciutadà no s’expressa a través del filtre dels seus representants electes, sinó dipositant amb la seva pròpia mà un vot dintre l’urna responent una pregunta concreta.
Darrerament, els referèndums s’havien posat de moda a Europa per resoldre qüestions domèstiques, inclús algunes de tanta transcendència com el que es posava en joc la independència escocesa; però, arran del patafi del resultat del Blexit, manipulat per l’extrema dreta amb mentides reconegudes, s’encengueren totes les alarmes i han plogut els anatemes més inesperats envers repetir experiments tant democràtics com perillosos quan els principals actors fan trampa. De fet, no és la primera vegada que dirigents polítics blasmen dels referèndums. El cas més sonat es remunta en plena guerra mundial, quan en Churchill pretenia consultar el poble sobre una qüestió relacionada amb la gestió del conflicte i el líder laborista, Clement Attlee, li va treure del cap fent servir arguments semblants als que fins fa quatre dies s’escoltaven a Madrid: “els referèndums només els convoquen els dictadors i els demagogs”.
Però, vet-aquí que el problema dels referèndums, francament, és que massa sovint la gent decideix por motius que tenen poc a veure amb la pregunta que se li proposa a la ciutadania, la qual moltes vegades ni acaba d’entendre de que cony es tracta la consulta. Els referèndums toquen la part més visceral de les persones, les quals per aquesta raó poden ser manipulades fàcilment, però preveuen poc les conseqüències de decantar-se d’una banda o de l’altre. Per aquesta raó, el millor referèndum és aquell que té per objecte referendar o no un acord polític concret, cuinat des del govern o des del parlament, que per la seva transcendència convingui que sigui aprovat solemnement per una majoria significativa dels ciutadans. En canvi, quan en una societat coexisteixen dues posicions polítiques irreconciliables i s’està atiant un conflicte somort segles, un referèndum a tall d’arrancar naps enlloc de resoldre les diferències pot calar foc si, com dic, no s'ha precuinat primer a consciència, amb la participació activa de totes les parts interessades.
No li compro a Quim Torra tota la seva xerrameca hiper-ventilada, però em semblen de calaix els raonaments exposats a “Cartes a la pàtria perduda”, quan escriu: “Per a mi la independència no és una fantasia, és una realitat plausible que es pot guanyar o perdre, però és una carta que s'ha de jugar, que és raonable jugar-la”. Ara bé, perquè la partida comenci només hi ha un camí: mantenir-nos ferms en una exigència que no admet cap pas enrere. És a dir, si els independentistes no renunciaran mai a reclamar un referèndum per determinar de quina banda s'inclina la balança, i si el gobierno no es desdiu de la naturalesa política del contenciós català amb l’Estat, de què dimonis volen parlar a la taula de diàleg si no és de com es resolt “políticament” l’atzucac? Però si d’un possible referèndum per saber qui és qui no se’n pot ni parlar, com es pensa solucionar el conflicte?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada