(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo del la secció de “Cartes al Director” dels diaris els testimonis de gent carregada de raó que s’ha guanyat el dret a ser escoltada. Jo només en sóc responsable de procurar que la selecció de cartes sigui plural i transversal)
ELS BOTELLOTS .- Tenim molts pobles de la Costa Brava indignats pels botellots, festes, trobades del jovent i dels no tan joves! Tot això comporta: fressa, brutícia, vòmits, borratxeres i un llarg reguitzell de fets indesitjables afegits a la mala educació de molts i moltes joves. Doncs això, senyores i senyors, és el que aguantem molts veïns de Platja d’Aro sempre, cada estiu, tots els dies de la setmana, a totes les hores de la nit. Aproximadament entre les 10 del vespre i les 7 de la matinada. I no ho hem triat nosaltres, no. Ara resulta que no poden descansar, caram! I nosaltres? Algú se’n recordava de nosaltres els altres anys, quan no hi havia pandèmia i tothom podia sortir sense cap filtre? Quan la festa es concentrava a Platja d’Aro, tothom conforme. Si parlem de protegir la salut, aquestes trobades són inacceptables, però la queixa de la gent és bàsicament pel soroll. Molts d’aquests veïns i veïnes que ara reivindiquen el seu dret al descans tenen fills que participen en aquests botellots, i ells ho saben, però fins ara no els havia afectat, és clar. De tant en tant està bé posar-se al lloc dels altres. Per primera vegada en molts anys els veïns del centre descansem a partir de la 1 de la nit, tot i que sabem que el soroll tornarà... (Marga Risco – Diari Girona)
EL PREU DE LA LLUM.- Els preus abusius de l’electricitat a Espanya fan l’energia més cara d’Europa, amenacen les llars i la competitivitat empresarial (i molt més els autònoms), mentre s’ha acabat endollant (mai millor dit) a polítics com Aznar i Felipe González. Si la idea d’una banca pública semblava «marxisme caducat» per qui veu «comunistes» per tot arreu, el Govern espanyol s’ha obert a reformar les tarifes i, entre altres idees, crear una empresa pública d’energia (un 90% en mans de les tres grans elèctriques, Iberdrola, Naturgy i Endesa) un cop acabin les concessions hidroelèctriques perquè tornin a l’Estat, després de pròrrogues no raonables per l’expresident Aznar (moltes, atorgades a la primera meitat del segle XX per 75 anys). I és que les raons estratègiques i d’interès social fan legítim un sector públic energètic, fins i tot la seva nacionalització o almenys flexibilitzar en part la seva comercialització sobretot en clau social i cooperativa i potenciar l’autoconsum via energies renovables, tot i que amb una simple estatització o una empresa pública per si soles no hi ha prou garantia, a més que ja existeix l’empresa semi-pública Red Eléctrica (REE), que podria assumir el paper. Cal pensar en Verd ecològic, així com afrontar els fets amb voluntat, urgència i valentia per buscar i trobar solucions no necessàriament úniques i preventives, aprofundint i fent permanents vàries mesures pal·liatives ja encetades com la derogació de l’impost al sol fomentant l’autoconsum a Espanya, o els retocs temporals a la fiscalitat, com la rebaixa de l’IVA del 21% al 10% (podent reduir-se al 4%) i suspensió de l’impost sobre la generació. També apostar per la neutralitat política sobirana front a capricis imperialistes i la submissió a qualsevol d’ells per minimitzar els consegüents perjudicis econòmics. Tot i que no s’espera gaire de la classe política. (Toni Yus Piazuelo – Diari Girona)
ELS QUE REBUTGEN VACUNAR-SE.- No us feia res que us posessin un segell a la disco. Ni polseres als concerts. Ni quan aneu d’hotels amb el «todo incluído» ni als creuers... Polseres, marques, qualsevol cosa per identificar que tot és permès... I ara us emprenya si us demanen el certificat covid per entrar als locals? Per dir-vos que ho teniu permès, però sinó no, té pebrots el tema, oi? I, a més, heu après a follar amb condó (no patíssim mal) però, per relacionar-vos, vacuna no? M’ho podeu explicar? Sincerament, no ho copso, i no ho compro. (Jesus Carlos Alonso Anglada – Diari Girona)
RESIDÈNCIES D’AVIS.- Venim d’una etapa llarga i dura i aquest virus sembla que encara té molta corda. I què fem amb els avis? Amb la mare, el pare, la padrina, etc.? Doncs, el més fàcil: tancar-los! Just ara venim de més d’un mes que no han pogut sortir al carrer, i amb només una visita a la setmana dins del centre, i a partir d’aquest moment només podran sortir una hora al carrer – en diuen sortida terapèutica– i una altra a l’interior, sense cap més opció. Pregunto: si estem vacunats i porto la meva prova d’antígens feta, per què no podem sortir? Per què des del març del 2020 no puc anar a la seva habitació, a veure la roba, etc. No és possible combinar seguretat amb benestar? És tot aquest el pla que tenen? Les properes onades, les properes mutacions, també tancats? No vull acabar sense donar el meu reconeixement a tot el personal gerontològic, un col·lectiu amb sous precaris i poc reconeixement. Ells també necessiten atenció. (Una filla dolguda – Diria El Segre)
ANAR AL BANC, FINS QUAN?.- Vaig al banc” és una frase repetida una i mil vegades pels ciutadans. Una visita obligada per fer tota mena de gestions tant personals com professionals. Anar al banc és una cosa rutinària, habitual, gairebé tan freqüent com anar a la fleca o al supermercat. Es va al banc per ingressar o treure diners, per ordenar els comptes, per demanar un préstec i fins i tot consells per a les nostres finances particulars. El director del banc del barri i els empleats de la sucursal que freqüentem són gairebé com de la família, perquè coneixen millor que nosaltres la nostra situació patrimonial i són també, en ocasions, el nostre drap de llàgrimes. Hi ha moltes més raons per destacar la importància del banc, del “nostre banc”, del banc al qual anem diàriament, del banc en el qual sempre ens atenen amb un somriure, del banc en el qual ens ajuden, ens assessoren i ens escolten. Un costum, el d’anar al banc, que passarà a millor vida, o a pitjor, segons es miri, perquè a poc a poc van desapareixent del paisatge urbà i, pel que sembla, tenen els dies comptats. No ens en quedarà cap altra que acostumar- nos a la desaparició dels bancs, però sempre ens quedarà el consol de continuar anant al banc, al "banc" que ens agafi més a prop, per asseure’ns, per descansar, i també per lamentar-nos que hàgim hagut de canviar de banc, que, vulguem o no, els bancs, les entitats bancàries, deixen de ser una visita obligada. (Diari El Segre)
LA DIVISIÓ DE L’INDEPENDENTISME.- Portem ja una colla de mesos amb un degoteig constant de preses de posició i declaracions de líders (?) polítics del nostre país de tots els colors que, per no anar amb floritures, es poden considerar com un abandonament (deserció?) dels postulats que van fer possi0ble l’1 d’octubre del 2017. Amb raríssimes excepcions van deixant caure un gest per aquí, una declaració per allà, un article, una entrevista, que qualsevol que s’ho miri des d’una certa distància pot arribar a pensar que fins i tot està programat per mentalitzar la gent de deixar córrer el somni de la independència i acceptar un anar passant autonòmic que, també per tot el que van deixant caure, fien “ad calendas graecas”. La reacció en calent quan em trobo davant d’aquestes actituds és de considerar-los desertors, per no dir directament traïdors, però quan em refredo una mica penso que potser no és culpa d’ells, sinó de la brutal repressió que han sofert o per la por dels que saben que estan en el punt de mira de l’Estat espanyol. El que sí que és culpa d’ells és no reconèixer-ho i anar-se’n cap a casa. Tindrien el nostre sincer agraïment pel que van fer, això sí, amb el prec que ara, si us plau, no ho esguerrin. El país necessita gent nova i sense motxilles de cap mena. Només així ens en sortirem. (Agustí Vilella Guasch – Punt Diari)
LA DIMISSIÓ DEL BISBE NOVELL- Amb la perspectiva dels meus 82 anys d’edat, des de fa moltes primaveres, estius, tardors i hiverns he estat contemporani d’una constant crítica contra el conservadorisme. I també d’una llista inalterable i inalterada d’idees i conductes objecte d’aquesta crítica. Ignoro els motius exactes que han induït el bisbe de Solsona a renunciar, però em sona a cantarella resclosida l’al·lusió al seu presumpte conservadorisme. Que no estava d’acord amb el matrimoni homosexual? Que no era favorable a l’eutanàsia? I segurament tampoc a l’avortament provocat? Bé, i què? És que hem de tenir bisbes a la carta? És que la moral l’hem de decidir d’acord amb allò que està de moda, o que ens és més còmode? Bona gent, qui no és conservador de les seves pròpies idees i prejudicis? (Jordi Bassas Ribalta – Punt Diari)
L’IMPERIALISME CULTURAL.- Davant els fets ocorreguts a l’Afganistan, els analistes i editorialistes es pregunten quin serà el lloc que ocuparà l’imperi nord-americà en un futur. En un article de Le Monde Diplomatique titulat “L’imperialisme culturel” (desembre del 1974) s’hi llegia: “El poder dels imperis sempre és proporcional a la debilitat dels colonitzats. I aquesta debilitat no és només econòmica o militar. També és – i potser sobretot– intel·lectual. [...] També hi ha d’haver la fascinació dels colonitzats, subjugats pel suposat model superior que se li ofereix des de fora. El poder econòmic apareix llavors com la manifestació de l’excel·lència cultural que ho justifica. La qual cosa suposaria que l’aparell econòmic dominant era un producte pur de la intel·ligència que governava l’imperi i que escapava de qualsevol conflicte entre els valors de la civilització que defensa i la cerca de beneficis que persegueix. La fascinació intel·lectual dels colonitzats no és suficient en si mateixa. Ha de ser alimentada, mantinguda per l’imperi, que utilitza tots els mitjans moderns de comunicació i publicitat amb aquesta finalitat". És per això que en el període de la guerra freda cultural –anys cinquanta del segle passat – la CIA va implantar en els Congressos per la Llibertat de la Cultura (sic) -, els gargots i esoterismes abstractes per tal de substituir i menystenir les arts figuratives pròpies de la civilització europea. Com deia Josep Pla, el món de la cultura és ondulant i dona moltes voltes... (Jordi Pausas – Punt Diari)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada