A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, o manar per imposar la seva llei o per fer entrar els claus per la cabota, acaba fent plorar gent que l’envolta i amb qui es relaciona cada dia, incloses aquelles persones que diu s’estima. Francament, a les persones que hom s’estima ni se les mana compulsivament, ni se les imposa cap llei per la força, ni se les tracta a baqueta. Però a algunes persones se’ls hi ha de reconèixer que d'això de manar en saben perquè és com si ho portessin a la massa de la sang i se’n surten prou bé: és com si tinguessin el do de fer creure als altres quasi sense imposar-se, a vegades simplement amb una mirada o amb el to de veu, inclús simplement donant exemple pràctic de com volen que es comportin.
Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més de agrada’ls-hi manar es consideren dipositaris d’una mena d’autoritat natural i en possessió de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera. La majoria de les vegades que els desobeeixen o no els en facin cas, no és perquè manin a la babalà, sense ser assenyat allò que prescriuen, sinó perquè no se saben explicar o perquè són uns negats alhora de donar exemple de com s’ha de fer allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests paios o paies, aprenents de talibans, ja cal que no badem i que no els perdem de vista, ja que en qualsevol moment, pot escapar-se’ls-hi el dèspota que porten dintre i convertir-se en males persones. Per altra banda, hi ha també uns altres individus més aturats, aparentment poc ambiciosos, que sembla que no aspiren a “picar molt alt” a la vida però que també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder, tenir algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que potser no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, fins i tot inconscientment, només per fluir la satisfacció de sentir-se temuts i obeïts.
No pretenen esclafar ningú ni fer-lo desaparèixer del mapa: simplement es conformen xafant la guitarra a aquells amb qui conviuen, abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré uns quants exemples reals i força corrents entre infinitat d’altres que podríem trobar, dels quals vosaltres segurament amb les vostres aportacions al debat afegireu a la llista: el veí incívic que no sap comportar-se en societat i fa la vida impossible a tota la comunitat; el funcionari que no facilita la gestió del ciutadà quan s’acosta desvalgut i desorientat al seu negociat, perquè s’ha llevat amb el peu esquerre i algú té de pagar els plats trencats del seu mal humor; el mediocre i ressentit que pensa que trepitjant a indefensos alimentarà la seva autoestima; el metge o la metgessa de medicina primària, que fart que el considerin quasi un administratiu no tracta amb prou empatia el pacient acoquinat que té al davant; els fills massa mimats que s’aprofiten d’haver pujat malcriats per imposar els seus capricis als pares; el cuidador d’avis o de discapacitats que fan la seva feina per pura obligació i cap vocació, i que descarreguen les seves neures personals en aquells que han agafat de cap d’esquila o que no els són simpàtics; els adolescents que porten un rei al cos i trepitgen i escarneixen companys i companyes d’estudis més dèbils d’esperit, o fan la vida impossible a docents acollonits i sense recursos anímics per sobreposar-se a la pressió d’autèntics botxins psicològics.
Són petits abusos de poder que no fan trontollar el món, però sí transformen en infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la pena i la vergonya de sentir-se com una merda, de no haver ensopegat amb un d’aquests “petits dictadors” aficionats, aprenents de talibans que fan del menyspreament a les lleis i nor-mes cíviques, sigui quina sigui l’autoritat que les dicti, la determinació de la seva vida. Sense oblidar-nos dels abusadors de dones pel simple fet de considerar-les dèbils i vulnerables, ni dels assetjadors sistemàtics d’aquelles persones que consideren “diferents”, per exemple, per la seva tendència sexual. Al món no hi ha ningú que no s’estigui refent d’alguna ferida causada per un talibà en potència, alguns actuant inclús en el marc familiar. En Michael Cunningham escriu a la novel·la “Quan cau la nit” una frase terrible: “Qui té més poder que un fill? Un fill pot ser tan cruel com vulgui”. No li donem importància, però el fet que des de ben petites les criatures tinguin el caparró segrestat per mòbils comprats a tremuja per pares, padrins i avis ansiosos de “fer-se estimar”, posa en mans de criatures immadures unes eines de poder i de manipulació que mal emprades poden ser molt perilloses. Els comercials d’aquests tipus d’estris electrònics asseguren que els mòbils i similars entre d’altres prestacions serveixen per unir les famílies i les persones, callant-se que hi ha moltes famílies i moltes persones trasbalsades i esclavitzades per aprenents de talibans que descobreixen que allò que tenen als dits, convenientment usat, és una eina que els permetrà des d’una certa impunitat dominar i fastiguejar a qui vulguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada