Aquest desenllaç del cas Messi no se l’esperava ningú i menys després de la tramoia i parafernàlia de darrera hora que alimentava, amb el beneplàcit quasi unànime de la premsa, que demà passat al Gàmper es consagraria l’idil·li Barça-Messi. Però, resulta que unes hores abans de signar les “capitulacions” entre les dues parts contractants, el senyor Laporta ordenà la distribució d’un comunicat que engegava a parir panteres el casament del segle, reconeixent la incapacitat culera de mantenir l’estatus econòmic del jugador més important del món (o sigui, apel.lant a les peles i no als sentiments), sense ni un retret a la bona imatge i capteniment de l’argentí més cobejat i de tot el seu clan. Els teletips es tornaren bojos i arreu del món es feren ressò del trencament del compromís més treballat i sospirat, escasses hores abans de signar-lo solemnement. Es podria dir, fent un símil, que fou com quan a la novia se la deixa plantada a peu de l’altar, amb un pam de boca oberta.
A mig matí, el senyor Laporta ha comparegut davant la premsa per donar explicacions i respondre tot un reguitzell de preguntes dels periodistes que buscaven tres peus a un gat que, segons el bon jan del president més messiànic dels darrers temps, no pot ésser més normal i vulgar: al circ del Barça triomfant li han crescut tots els nans i a la caixa forta ja només s’hi crien teranyines, arnes i malves. Em poso en la pell d’un Laporta sincerament encaterinat amb Messi, que em puc imaginar com deu haver patit per representar “la comèdia” a que s’ha vist obligat per les circumstàncies. Ha exposat la seva versió amb la professionalitat com sap “tocar” els assumptes més complicats; però, a part de recalcar mil vegades que està més pelat que les rates, cosa que em crec perquè a ningú li agrada fer-se el pelacanyes i, per tant, si ho ha repetit tantes vegades és perquè malauradament deu ser veritat; malgrat no m’acaben d’encaixar en aquest relat de can misèries les “rectories” de que generosament ha proveït recentment la seva nova estructura directiva. En canvi, s’ha escarrassat molt per deixar immaculada de responsabilitats la imatge del jugador i del seu clan. Ha escollit les paraules perquè ni una sola sospita esquitxés la memòria de la icona mediàtica d’aquell Barca “més que un club”, quan totes li ponien.
Jo, francament, voldria especular amb una versió diferent i, potser, més entenedora en un afer que sembla gira només entorn dels interessos i els calers. A vegades les coses són més senzilles del que sembren: les millors famílies es trenquen si l’economia domèstica va de capa caiguda i s’ha de renunciar al tren de vida a que s’estava acostumat, mentre a la casa del costat sembla que lliguen els gossos amb llonganisses. Quan el clan Messi (el jugador no mou un dit sense l’aprovació del pare-pedaç don Jorge), l’any passat es va rebotar amb el cèlebre burofax explosiu les relacions jugador-club havien tocat fons i si la temporada passada tothom va anar fent el paperot fou, perquè no els hi quedava altre remei. Però en cap moment el crac va dignar-se a manifestar fefaentment el seu interès per continuar a can Barça; sobretot, des del 30 de juny que es va quedar sense contracte, el seu silenci era escandalós. I quan el nou elegit president Laporta el llagotejava a totes hores i en públic, el crac en el millor dels casos només canviava el silenci per somriures ambigus, que no es podien traduir en promeses.
Fa quatre dies va rumorejar-se i des del club no es va desmentir, que hi havia un acord pràcticament a punt de signar-se, on el jugador estava disposat a “camuflar” el seu astronòmic sou amb formules imaginatives que no fastiguegessin els seus interessos econòmics ni fiscals. Si tot estava tan lligat que pràcticament ja s’havia posat la catifa vermella per l’acte de la signatura, què ho va fer anar en orris? Home, unes raons tan naturals i humanes com les pretensions de darrera hora per part del bruixot del clan, ensibornat per ofertes milionàries de clubs que només són uns simples clubs alimentats amb petrodòlars i requisits orientals. A la meva manera de veure, doncs, la compareixença d’avui d’en Laporta respon al paripé obligat per impedir que el clan Messi es reboti contra el Barça i els danys colaterals encara siguin pitjors. Dintre de quatre dies les cames de l’argentí crearan orgasmes a altres estadis i una nova afició el convertirà en el seu Déu. Quan l’amor es contamina pel diner, ja no es pot parlar d’amor sinó d’interès. I, per tant, don Jorge és molt lliure de vetllar pels interessos del clan; però, que aquesta experiència ens faci aprendre a no mamar-nos el dit. En cap aspecte de la vida. Si realment el jugador estimés tant el Barça, prou que hauria trobat la manera de continuar jugant encara que fos a fiar. I qualsevol altra versió dels fets que ens vulguin fer creure, són contes a la vora del foc.
Dilluns vinent, el blog tornarà a ser operatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada