ÉS MILLOR MENTIR, PER NO PERDRE LES AMISTATS?

Cantant les veritats diuen que es perden les amistats; però, a la meva manera de veure, les amistats que superen la prova del nou de parlar-se amb franquesa queden més enfortides que mai. No obstant això, algú que no creia massa en l’amistat sincera va fer córrer la brama que la franquesa era l’últim recurs dels barroers. En teoria, el millor amic seria aquell que et fa adonar dels bescomptes i errades a temps de no enganxar-t’hi els dits, per estalviar-te de fer un bon ridícul. Tanmateix, però, quants accepten que se’ls porti la contraria? Quants s’atreveixen a trencar plats bonics als seus millors amics, amb la bona intenció de posar-los en guàrdia? El risc a que s’exposa el xafa-guitarres és que l’engeguin a dida per poca-solta trencador d’oracions, malgrat a la llarga i encara que sigui amb la boca petita se li tingui de donar la raó, això sí, quan ja no s’hi està a temps d’arreglar la ficada de pota. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre l'amic a qui pretenia ajudar potser tindran la barra, abusant de la confiança, de retreure-li que un amic de debò no fa aquestes marranades.

Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no acostuma a caure bé, i en els cercles propers a allò que en societat s’ha convingut en descriure com establishment, fins i tot es consideren un detall de mal gust, de poca educació i de manca de "classe", vaja, les diarrees de franquesa. I el que és pitjor: hi ha arrogants que s’hi abonen amorrant el perepunyetes que està sempre a punt per “aclarir les coses” que ningú desitja clarificar, posant cara de set jutges a l’hora de dictar la sentència de l’amistat: “qui no està amb mi, està en contra meva”. L’escriptora alemanya Daniela Krien, que és una crac de vendes de novel·les d’amor, està convençuda que la majoria d’enemistats comencen per una bona amistat, i així els hi fa repetir a molts dels seus personatges de ficció. Aleshores, què fem? Cridem l’atenció al que desbarra o desafina, per molt bon amic que sigui, o mirem cap a una altra banda?

Si en la vida privada ja es prou fotut decidir-se com actuar, quan se li planteja la pregunta a la classe política en general, es nota en les respostes que la franquesa no es ben rebuda, malgrat pugui ser de profit puntualment als esgarriacries o capsigranys que els hi costa caure del burro, si algú no els dóna una empenta desinteressada. Això ens porta de cap a formular la pregunta més emprenyadora: ¿qui actua pitjor, l’amic covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar la bona relació, exposant-se a pagar amb un clatellot el preu de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni que vingui del seu millor amic, que ningú li faci notar que pixa fora de test? Jo no ho tinc clar de tot, però comprenc que la por guarda la vinya i per pura basarda a ser considerat un cap d’esquila, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen dels seus amics, enrecordar-se’n d’aquell consell tan savi: “amb la boca tancada s’està més guapo”.

Ara bé, la qüestió és si les poques amistats que es mantenen i s’enforteixen dient-se mútuament les veritats, exigint-t’ho inclús en alguns casos, compensen els suports, els cops de mà a l’espatlla i les picades d’ullet còmplices, que es perden a canvi de no renunciar a la sinceritat. I com que la resposta és prou evident, tenint en compte el panorama d’hipocresia que ens envolta arreu de la societat, ¿serà aquesta la raó que explica que formiguegin tants assessors i consultors ineptes i llagoters, al voltant dels que tallen o es pensen que tallen el bacallà, perquè ocupen llocs de responsabilitat? El Galileo-Galilei que va escriure que la saviesa més gran que existeix consisteix en conèixer-se un mateix, podia haver-hi afegit que cap persona acaba de treure’n l’entrellat sobre un mateix sense un bon amic fent-li costat, que sobretot quan s’estigui a punt de ficar-se de peus a la galleda no l’enganyi ni contemporitzi, sinó que el tibi del braç perquè no se n’hagi de penedir quan la cagada ja no tingui remei. El problema és que no n’hi ha prou amb bons amics que donin bons consells, també calen bons amics que es deixin aconsellar.