Si a nosaltres un dia, que Déu no ho vulgui (si és que els déus encara toquen alguna tecla en aquesta orquestra desafinada del nostre món), patíssim una catàstrofe que ens obligués a buscar refugi, on preferiríem anar a espetegar? A un país de cultura i religió semblants o a un indret on tot sigui diferent? És a dir: ¿algun europeu, en cas de necessitat acceptaria anar-se’n a viure amb la seva família entre musulmans enlloc de entre els seus? Doncs, a la inversa, ¿no resulta antinatural, absurd i incoherent que un musulmà prefereixi acomboiar-se entre infidels, enlloc de amb gent de la seva corda cultural i religiosa? Ja em faig càrrec que proposant aquesta mena de preguntes potser desbarro, i que més d’un es posarà les mans al cap i em dirà de tot, menys guapo; però malgrat els interrogants que plantejo reconec que en certa manera obeeixen a ganes de provocar, estic segur n’hi ha bastantes de persones que aquests dubtes legítims també els tenen. Des d’Europa, principalment, molts de governs han manifestat la seva voluntat de contribuir a buscar una solució a l’èxode de refugiats afganesos, com abans ho varen fer amb els sirians i d'altres països; però, en canvi, no consta, almenys no se n’han fet ressò els papers, que cap país musulmà hagi manifestat massivament i sense embuts la seva disposició a acollir tants refugiats germans com calgui, per no afegir a la pena de l’exili la de sentir-se forasters enmig d’una cultura radicalment distinta en quant als valors i principis en que varen ser educats.
Per què, doncs, un comportament que seria de sentit comú no es produeix? A la meva manera de veure, no ho fa per dues raons principals. Evidentment, la disponibilitat dels europeus a oferir-se, amb més o menys entusiasme, a donar asil als fugitius de zones en guerra, on la seva integritat física corre perill a causa de la re-pressió exercida pels vencedors, obeeix a que moltes cancelleries tenen mala consciència perquè, encara que no ho reconeguin explícitament, no poden sostreure’s al rau-rau de sentir-se culpables, per acció o omissió, de la inestabilitat política i econòmica que es respira en les zones en conflicte constant, les quals curiosament coincideixen amb antics territoris colonials, rics amb recursos naturals assortits, alguns d’ells molt estratègics, de quina explotació des de temps reculats se n’ocupen les antigues potencies colonitzadores, exercint descaradament i sense escrúpols una versió moderna del dret de cuixa feudal, per la força de les armes o amb tota mena d’entabanaments, trapelleries i falses promeses de protecció desinteressada.
D’altra banda, els fugitius es decanten per buscar-se la vida a Europa, per molt que estigui poblada d’infidels segons la seva religió, enlloc de fer-ho en països veïns musulmans, al quals per sentit comú correspondria el paper d’amfitrions amb molta més propietat, degut a les indiscutibles afinitats socials. Aquesta és una evidència que em costa d’assimilar i de comprendre perquè la trobo un contrasentit, quasi contra natura, sobretot després de quedar palès que els col·lectius de refugiats, en la seva majoria, sobre tot els de tradició musulmana, no només tenen poca voluntat d’adoptar espontàniament, sense massa desgana i reticència, els hàbits de vida al ús en les societats acollidores, sinó que tracten d’imposar-los les seves pròpies consolidant i recalcant les diferències enlloc de les coincidències. Si a aquesta manca d’empatia, en alguns casos mútua, hi afegim el fet que generalment els nouvinguts no disposen dels mitjans de guanyar-se prou la vida, a les diferències culturals i religioses s’hi suma la precarietat econòmica que explica la seva concentració en barris que de mica en mica es converteixen en petits guetos on la convivència entre les dues comunitats és complicada i cada dia que passa se’n torna més, degut a que al refugiat no se li deixen gaires més possibilitats per sobreviure que l’economia submergida.
El problema és que, no obstant els governs facin “el gest” d’estendre la mà condicionats per aquella mala consciència de què parlava abans, les societats acollidores sobre el paper reaccionen cada vegada amb més perplexitat, que acaba inevitablement en hostilitat, preguntant-se com es pot pretendre acollir amb dignitat refugiats si cada dia que passa les bosses de pobresa dels propis autòctons augmenten dramàticament. Perquè, el fons de la qüestió no són les diferències culturals sinó les econòmiques. El problema no és el musulmà, sinó el musulmà pobre que arriba amb una mà al davant i l’altra al darrera, al qual la societat acollidora, inclús en aquelles que actuen de bona fe, és impotent per assegurar mitjans tan elementals per desenvolupar un acolliment en condicions com la feina per guanyar-se la vida dignament i l’accés a una vivenda que permeti la consolidació i reagrupament de les famílies. La tragèdia, doncs, es congria a partir del moment en que els governs són incapaços d’assegurar aquest recursos elementals de vida als seus propis ciutadans de dret.
Segurament no agradarà aquesta anàlisi poc “bonista” de la situació, però és la realitat que es trampeja amb més o menys mà esquerra aquí i a la majoria de pobles europeus, i cada vegada que els ciutadans que s’ho passen magra senten a parlar d’acollir nous refugiats se’ls hi regiren les tripes, no perquè siguin xenòfobs i pocs solidaris, sinó perquè no acaben d’explicar-se com es repartiran la misèria. Si els governs no toquen de peus a terra d’una vegada i abans d’oferir acolliment no procuren que els nouvinguts tinguin possibilitats certes de guanyar-se la vida més enllà de sobreviure a base de subvencions, tenim mala peça al teler. Abans de tirar-me la primera pedra, torneu a rellegir la reflexió, si us plau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada