QUI ÉS MÉS RESPONSABLE, EL LEGISLADOR O EL JUTGE? -

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 1 maig 2018)

 Quan la justícia s’entrebanca en una sentència que no satisfà ningú, com ara passa amb el “cas manada”, sovint es degut a les diverses interpretacions a que es presta una redacció inconcreta i confusa de la llei. De que viurien, sinó fossin tantes les escletxes legals, els advocats? Al Sinaí, Déu va resumir deu manaments per als hebreus, en dues plaques de pedra que Moisés pogué traginar còmodament amb un sol braç. No sé pas quantes estanteries d’arxiu caldrien avui dia, per enquibir-hi tota la quantitat de lleis i jurisprudència, que fins i tot el país més petit genera i consumeix. Els ciutadans que no tenen cap formació jurídica, sobretot els que han pujat pensant que dos més dos sempre dóna quatre i a comptar només amb els dits de la mà, se’ls hi fa un castell comprovar la immensa diferència que hi ha, per exemple, entre un simple manament del Déu del Sinaí com “no mataràs”, i les quilomètriques interpretacions, graduacions, atenuants i agreujants que recopila el nostre corpus legal, per castigar la persona que lleva la vida a una altra. I no parlem de l’enorme influència i de com pesa en qualsevol sentència, la capacitat de convicció o d’encaterinar dels fiscals i advocats defensors en l’ànim d’un tribunal indecís davant les diverses interpretacions possibles de la llei. Que la decisió dels jutges es decanti d’un costat o de l’altre, massa vegades depèn no de la lletra de la llei sinó de les interpretacions a que es presti, del seu esperit. A la meva manera de veure, doncs, el principal handicap de les lleis rau en el fet que la complexitat de la conducta humana fa que els legisladors siguin poc escrupolosos amb la claredat i tinguin poc en compte el sentit comú, ja sigui expressament, per ignorància, per conveniència d’un lobby o per mandra.

En efecte: recopilant la legislació que en els darrers trenta anys han produït les Corts espanyoles es comprova, inclús sense ésser de l’ofici, que predomina en la redacció de les lleis una fastigosa i atordidora ambigüitat, que contamina de manera alarmant la finalitat pacifica de la pròpia llei. I això no succeeix només per incapacitat, deixadesa o precipitació, sinó que la majoria de les vegades es degut a les infinites transaccions que s’han de trampejar durant les tramitacions parlamentàries per aconseguir els aliats necessaris i, també, a la covardia dels diputats - diguem-ho tot -, per agafar el toro per les banyes i preveure en la descripció d’un delicte totes les casuístiques, rerefons i portes falses, per aconseguir redactar lleis tan precises que no permetin els dubtes raonables dels jutges davant hàbils i rebuscades estratagemes interpretatives, algunes de les quals inclús agafades amb pinces semàntiques. Aquesta negligència del legislador permet, per exemple, no concretar que qualsevol agressió sexual sense consentiment explícit de la víctima és una violació, oimés quan es produeix “en manada”. En resum, el que vull dir és que les sentències rebutjades per la ciutadania perquè es considera que el jutge s’ha passat quatre pobles del sentit comú més elemental en redactar-les, no sempre són imputables al tribunal sinó que en més ocasions de les que sembla qui hauria d’asseure’s al racó de pensar, amb unes orelles de burro encastades, haurien de ser les “honorables i panxacontentes senyories” que varen deixar la feina legislativa engiponada a mitges i, el que és més greu, que potser no varen fer cas durant la tramitació dels projectes de llei de les advertències constructives i benintencionades de gent amb competència, experiència i sentit comú. Si ara pensen tramitar una reforma exprés del Codi Penal per netejar les darreres “cagades” i imprecisions del text, que no ho facin altra vegada amb els peus sinó amb el cap i que mirin d’escoltar, repeteixo, la veu del sentit comú i de l'experiència. I, sobretot, que no busquin dreceres per aprovar ràpidament les modificacions amb consensos enganyosos sovint peixats per interessos inconfessables