Follow by Email

dimecres, 16 de maig de 2018

CADA VEGADA MÉS GENT NO ATRAPA EL QUE DEU I NO ARRIBA A FI DE MES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 16 maig 2018)
- Perdoneu-me que us espatlli el dia, però malgrat el que l’establishment fa córrer, la crisi no s’ha acabat per a tothom i encara que potser n’hi hagi bastants que viuen millor, la veritat és que n’hi ha molts més que, inclús treballant, han de fer equilibris per arribar a fi de mes, no poden estalviar res i no s’atrapen els deutes. El que passa és que la cara de la pobresa no és tan visible com la dels que no van justos d’armilla, en part perquè a ningú li agrada que se sàpiga que ho passa magre. El professor Mas-Colell recordo que, en presentar un dels últims pressupostos de la Generalitat, va definir-los de subsistència i que l’estat del benestar patiria quan s’apliquessin. Els que el varen succeir no els milloraren pas, sinó al revés: la despesa social va retallar-se amb dos milions i escaig d’euros més, per exigències del govern central amb l’excusa de preservar el reconsagrat dèficit autonòmic, quan ells mateixos eren incapaços de frenar l'escandalòs dèficit amb Europa. En qüestió de benestar, Espanya com en tantes altres coses s’hi va posar quan els altres ja anaven de tornada; però va quedar tan encantada d’aquell invent que es dedicà, amb l’entusiasme dels novicis, a tirar la casa per la finestra com si Estat del benestar signifiqués lligar gossos amb llonganisses. Els que anaven de tornada, els països nòrdics sobretot, miraven prim i afinaven la despesa pública mentre aquí, en plena eufòria i disbauxa de nous rics, malgastàvem amb projectes utòpics i insostenibles. Però quan algú entenimentat recomanava seny, li tapaven la boca mofant-se’n com si fos imbècil: “no patiu, que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum”. Era una actitud tan estúpida com la de M. Rajoy, que ens vol fer creure que l’economia va de conya i que hi ha mamella per estona.

A la meva manera de veure, em fan tan de fàstic els que acusen l’Estat del benestar de ser l’esca del pecat, perquè la gent volia gaudir de paradisos que no podia pagar; però encara me’n fan venir més, de ganes de vomitar, els que pretenen ensarronar-nos inflant els índexs macroeconòmics, mentre a infinitat de llars índex tan elementals com la morositat de les famílies s’enfila per les parets deixant enrere aquell 5%, que els entesos consideraven una línia vermella. Ep!, no parlo d’endeutament en termes d'economista sinó de no poder pagar, en el llenguatge planer de les mestresses de casa que fan el compte de la vella. Espanya ha anat sempre a la cua de la despesa pública en protecció social – quasi set punts menys del PIB respecte d’Europa -, però per sortir de la crisi als nostres “savis” només se'ls acudí com tancar les aixetes de crèdit a les empreses i retallar sous i prestacions a les persones, mesures covardes que com s’ha vist no generaren creixement econòmic, ans al contrari. I el més curiós és que en cap dels pressupostos des del 2009 fins avui es contemplen menys sacrificis i més prestacions socials, i amb aquesta recepta els pobres són més pobres encara que es vulgui fer creure amb els grans índexs macro-econòmics a la mà que les coses han millorat, amagant que la classe mitjana que anava fent la viu-viu treballant i creant riquesa ja no piula, que els menjadors socials i els bancs d’aliments no donen l'abast, que les autoritats no saben què fer per eliminar els sense-sostre, ni com parar les dotzenes de desnonaments diaris. Per aquesta raó, penso que els polítics haurien de ser més humils a l’hora de prometre a canvi d’un grapat de vots, que la taxa d’atur baixarà, que les llistes d’espera en sanitat es reduiran, que els pensionistes tenen assegurada la pensió per sempre sense prendre mesures dràstiques per salvar el sistema públic... No hi ha res pitjor que una colla de polítics fent brindis al sol per tenir contenta la parròquia. Per això, quan a casa nostra els independentistes pintaven el futur de color de rosa, jo sempre els replicava – repasseu el blog -, que no fossin tan optimistes perquè encara que Catalunya podia fer-ho tot molt millor, la veritat era que, almenys durant una llarga temporada, ens esperava suor i llàgrimes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada