Follow by Email

dijous, 10 de maig de 2018

LA REAPARICIÓ DE JORDI PUJOL EN CLAU REIVINDICATIVA, COM S’INTERPRETA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 10 maig 2018)
 .- Jordi Pujol va reaparèixer en un acte de gran format dilluns passat, arran d'una mena d’homenatge que li van organitzar persones políticament properes, a l'auditori de la Institució Cultural del CIC, a Barcelona. Pujol, manllevant expressions d'un relat de Manuel de Pedrolo, va recalcar que durant els seus 23 anys de presidència es van fer un seguit de "petjades cap a la llibertat" (l’autogovern i les competències aconseguides) “que “el vent del desert [el 155] no esborrarà” Un bé a preservar per sobre de tot, va deixar clar l’expresident: “hi ha unes petjades que si ara no hi ha gent que torna a seguir-les realment se les endurà el vent”. "El poble no pot morir en un oasi decadent", va reblar el discurs amb un toc d’atenció directe i gens improvisat, a la meva manera de veure. L'expresident va parlar còmode i sense embuts: "sé que tots plegats vam fer molta feina durant es meus mandats, evidentment en companyia i gràcies a persones de CiU". Va reivindicar el seu catalanisme sense dissimular-ho per complexes, puix en la seva opinió "no s’ha de caure en la falsa modèstia". Però els esdeveniments dels últims anys - marcats per confessar el juliol de 2014 que tenia un compte corrent sense declarar fiscalment, a Andorra -, l’obligaren a referir-se a un dels aspectes més delicats de la seva biografia política i personal: "Us he de confessar que, personalment, em sento insatisfet i dolgut amb mi mateix, no pas amb vosaltres", va afegir dirigint-se a antics col•laboradors barrejats entre el nombrós públic on s’hi reconeixien alcaldes i algun antic conseller enmig de polítics tan significatius com Joan Rigol, Nuria de Gispert, Xavier Trias, Carles Campuzano o en esperit l’Artur Mas, tal com es va excusar per escrit També la família - dona i tres dels fills menys “tacats”, Josep, Pere i Oleguer, li feien costat. Davant d’un públic, doncs, lleial i entregat, va fer una vegada més un acte de contrició: “no sóc el Pujol tan brillant que dieu... Vam fer bona feina, però no tota va sortit bé. Per això estic dolgut, no amb vosaltres ni amb el país, sinó amb mi”.

M’he preguntat repetidament quin sentit podia tenir aquesta mena de rentrée política d’un personatge tan rellevant ahir i encara influent avui; francament, només n’hi he sabut veure un: l’aparició pública d’en Pujol, al meu entendre, només pretenia proposar i filtrar un missatge subliminal, embolcallat delicadament en totes les intervencions i compartit després en les canvis d’impressions entre els assistents: res ni ningú pot menystenir l’obra de govern d’aquest home. El mateix Jordi Pujol no se’n va estar de fer una crida explícita a preservar aquella obra en la memòria col•lectiva , valent-se d’una llarga metàfora, inspirada en un conte de Manuel de Pedrolo, insistint en les “petjades” i el “vent del desert”. Però la clau de volta de tot plegat jo diria que tenia un únic objectiu clar, que no era cap altre que donar un crit d’alerta, àdhuc amb un regust de toc d’alarma, envistes dels estires i arronses del Parlament a l'hora d'investir un president i un govern efectius: “recupereu l’autogovern abans que us el destrueixin del tot”. La figura d’en Pujol ha pesat massa en la història del país perquè la seva veu no tingui ressò en determinats cercles, ni pugui fer-se desaparèixer el seu record dintre una paperera o retirant plaques commemoratives per esborrar cap referència pública a la seva honorabilitat. Després del llarg silenci de quatre anys, dilluns passat va fer palès que l'arbre no estava tan abatut com es feia veure i que potser alguns, que no li arribaven ni a la sola de sabata ni com a estadistes ni com a nacionalistes, varen precipitar-se a fer-ne llenya. La història que, com la mort a tothom posa al  lloc que li correspon, sense excepcions ni tractes de favor, explicarà als nostres fills o néts si en la memòria de Catalunya varen pesar més les llànties a la camisa que l’obra de govern de l'ex-president.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada