PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 7 maig 2018)
- No
hauria de personalitzar, però la reflexió d’avui no s’entendria sense
sincerar-me sobre la meva decepció per com s’ha portat i s’està portant el
procés; i crec, a més a més, que val la pena de fer-ho perquè em temo que no
sóc l’únic que pensa igual i que, d’alguna manera, està patint el mateix
decandiment intel•lectual i sentimental, políticament parlant, des de la
consulta participativa del 9 de novembre de 2014 fins al 7 de setembre de 2017,
en que el Parlament va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica cap a la
República. El 9-N vaig exercir convençut, com tants d’altres ciutadans, el dret
a decidir “poder decidir” entre independència o autonomia. El resultat i
l’ambient d’eufòria que es va viure va il•lusionar molta gent, i aquesta
il•lusió va esperonar que un triomf majoritari dels partidaris de la
independència era possible en un referèndum de veritat, si tothom es posava les
piles per ampliar la base social sobiranista encara insuficient. Però vet-aquí
que al cap de pocs dies van escenificar-se en prime time, els capítols d’un
sainet de desavinences dintre el bloc parlamentari sobiranista, amb algunes
punyalades a traïció incloses, que van culminar amb el llançament del candidat
a ser investit president perquè era de la llista més votada, l’Artur Mas, a la
paperera de la història, després de triturar-lo com un drap brut. A partir de
llavors va passar-se del sainet al drama, vist amb ulls de simple ciutadà del
carrer, quan en funció de no perdre la majoria parlamentària, es va
materialitzar la subordinació de 61 diputats del JxS a 10 diputats de la CUP,
Aquesta
dependència de radicals polítics i antisistema confessos, que en determinats
moments fregà el mal gust democràtic, enlloc d’ampliar la base social del
sobiranisme que era l’objectiu després del 9 de setembre de 2014, en el millor
dels casos es va quedar on estava – gruix percentual de població que no es
podia menystenir ni potejar com va fer el govern miop i gasiu del PP, amb la
col•laboració especial de Cs, perquè la multitud de disgustats amb el tracte de
l’Estat a l’autonomia representaven quasi la meitat matemàtica de la societat
catalana -, però a partir de cometre errors tan sonats, per culpa de confondre
massa sovint els desitjos amb la realitat, com fixar data i quasi hora per a la
DUI o, a empentes i rodolons, sense fer cas ni dels òrgans consultius que la
pròpia Generalitat manté pagant a preu d’or la dedicació exclusiva - Consell de
Garanties Estatutàries, sense anar més lluny -, aprovar la cèlebre Llei de
Transitorietat Política que va desencadenar la barroera resposta de l’Estat,
intervenint la Generalitat amb el 155 i obrint una Causa General contra
Catalunya que ha acabat amb polítics i activistes a la presó o a l’exili. La
cantarella, convertida en excusa de mal pagador, dels líders del procés en el
sentit que varen calcular malament la força i mala llet de l’Estat, a mi personalment
no em serveix de disculpa perquè vol dir que van sobrevalorar la pròpia força
i, francament, quan es vol tirar endavant una empresa de tanta envergadura com
la independència d’un país no es pot anar com aquell qui diu amb un esclop i
una espardenya, posant més èmfasi en l’èpica i la retòrica que no pas en tocar
de peus a terra.
Finalment,
el fet que quasi mig any després de les darreres eleccions encara no tinguem un
govern que ens desencadeni del 155 no ajuda, a la meva manera de veure, a
il•lusionar i per aquesta raó el percentatge de sobiranistes perd pistonada,
segons les previsions del Centre de Consultes d’Opinió (CEO), que suposo no són
sospitoses de tupinada. És cert que molta de la culpa, segurament la principal,
de que no tinguem govern no és dels catalans, sinó de les travetes parades des
de l’Estat a través del seu poder executiu, repressiu i judicial; però també en
son responsables els nostres dirigents polítics en no voler admetre que mentre
l’independentisme no disposi de majoria social àmplia ja podem cantar missa,
que un Estat té massa eines, més brutes que netes sovint, per fer fracassar
processos com el separatisme, oimés si s’ho prenen des de Madrid com una
revenja o desempat històric. Molta de la gent del carrer com jo, no
experimentem un orgasme cada vegada que el els aferrissats partidaris de la
investidura del senyor Puigdemont tensen més la corda amb l’Estat, ja que per
molta raó democràtica que avali la seva tossuderia, estavellant-se un dia i
altre contra una paret de formigó mesell no aconseguiran fer-nos sortir de
l’atzucac i que el país recuperi l’autogovern. Marejar la perdiu massa temps no
porta enlloc i pot degenerar en escenes esperpèntiques, per això lamento
profundament que les passades eleccions no haguessin donat el lideratge del que
queda de procés a ERC – recordeu allò de l’original i la còpia -, que ha tingut
sempre les idees molt més clares que alguns il•luminats – ho dic amb tot
respecte, obeint la meva llibertat d’opinió –, que des de l’entorn d'en
Puigdemont continuen intentant fer entrar els claus per la cabota. I em sembla
que tots hi guanyaríem si algunes patums pro independència no tinguéssim por de
dir en públic, allò que pensen en privat o que comenten en petit comitè, com ha
transcendit més d'una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada