Follow by Email

dilluns, 7 de maig de 2018

ÉS MOLT TRIST QUE TENINT MÉS RAÓ QUE UN SANT TE L’HAGIS D’EMPASSAR, PERÒ...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 7 maig 2018)
- No hauria de personalitzar, però la reflexió d’avui no s’entendria sense sincerar-me sobre la meva decepció per com s’ha portat i s’està portant el procés; i crec, a més a més, que val la pena de fer-ho perquè em temo que no sóc l’únic que pensa igual i que, d’alguna manera, està patint el mateix decandiment intel•lectual i sentimental, políticament parlant, des de la consulta participativa del 9 de novembre de 2014 fins al 7 de setembre de 2017, en que el Parlament va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica cap a la República. El 9-N vaig exercir convençut, com tants d’altres ciutadans, el dret a decidir “poder decidir” entre independència o autonomia. El resultat i l’ambient d’eufòria que es va viure va il•lusionar molta gent, i aquesta il•lusió va esperonar que un triomf majoritari dels partidaris de la independència era possible en un referèndum de veritat, si tothom es posava les piles per ampliar la base social sobiranista encara insuficient. Però vet-aquí que al cap de pocs dies van escenificar-se en prime time, els capítols d’un sainet de desavinences dintre el bloc parlamentari sobiranista, amb algunes punyalades a traïció incloses, que van culminar amb el llançament del candidat a ser investit president perquè era de la llista més votada, l’Artur Mas, a la paperera de la història, després de triturar-lo com un drap brut. A partir de llavors va passar-se del sainet al drama, vist amb ulls de simple ciutadà del carrer, quan en funció de no perdre la majoria parlamentària, es va materialitzar la subordinació de 61 diputats del JxS a 10 diputats de la CUP,

Aquesta dependència de radicals polítics i antisistema confessos, que en determinats moments fregà el mal gust democràtic, enlloc d’ampliar la base social del sobiranisme que era l’objectiu després del 9 de setembre de 2014, en el millor dels casos es va quedar on estava – gruix percentual de població que no es podia menystenir ni potejar com va fer el govern miop i gasiu del PP, amb la col•laboració especial de Cs, perquè la multitud de disgustats amb el tracte de l’Estat a l’autonomia representaven quasi la meitat matemàtica de la societat catalana -, però a partir de cometre errors tan sonats, per culpa de confondre massa sovint els desitjos amb la realitat, com fixar data i quasi hora per a la DUI o, a empentes i rodolons, sense fer cas ni dels òrgans consultius que la pròpia Generalitat manté pagant a preu d’or la dedicació exclusiva - Consell de Garanties Estatutàries, sense anar més lluny -, aprovar la cèlebre Llei de Transitorietat Política que va desencadenar la barroera resposta de l’Estat, intervenint la Generalitat amb el 155 i obrint una Causa General contra Catalunya que ha acabat amb polítics i activistes a la presó o a l’exili. La cantarella, convertida en excusa de mal pagador, dels líders del procés en el sentit que varen calcular malament la força i mala llet de l’Estat, a mi personalment no em serveix de disculpa perquè vol dir que van sobrevalorar la pròpia força i, francament, quan es vol tirar endavant una empresa de tanta envergadura com la independència d’un país no es pot anar com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya, posant més èmfasi en l’èpica i la retòrica que no pas en tocar de peus a terra.

Finalment, el fet que quasi mig any després de les darreres eleccions encara no tinguem un govern que ens desencadeni del 155 no ajuda, a la meva manera de veure, a il•lusionar i per aquesta raó el percentatge de sobiranistes perd pistonada, segons les previsions del Centre de Consultes d’Opinió (CEO), que suposo no són sospitoses de tupinada. És cert que molta de la culpa, segurament la principal, de que no tinguem govern no és dels catalans, sinó de les travetes parades des de l’Estat a través del seu poder executiu, repressiu i judicial; però també en son responsables els nostres dirigents polítics en no voler admetre que mentre l’independentisme no disposi de majoria social àmplia ja podem cantar missa, que un Estat té massa eines, més brutes que netes sovint, per fer fracassar processos com el separatisme, oimés si s’ho prenen des de Madrid com una revenja o desempat històric. Molta de la gent del carrer com jo, no experimentem un orgasme cada vegada que el els aferrissats partidaris de la investidura del senyor Puigdemont tensen més la corda amb l’Estat, ja que per molta raó democràtica que avali la seva tossuderia, estavellant-se un dia i altre contra una paret de formigó mesell no aconseguiran fer-nos sortir de l’atzucac i que el país recuperi l’autogovern. Marejar la perdiu massa temps no porta enlloc i pot degenerar en escenes esperpèntiques, per això lamento profundament que les passades eleccions no haguessin donat el lideratge del que queda de procés a ERC – recordeu allò de l’original i la còpia -, que ha tingut sempre les idees molt més clares que alguns il•luminats – ho dic amb tot respecte, obeint la meva llibertat d’opinió –, que des de l’entorn d'en Puigdemont continuen intentant fer entrar els claus per la cabota. I em sembla que tots hi guanyaríem si algunes patums pro independència no tinguéssim por de dir en públic, allò que pensen en privat o que comenten en petit comitè, com ha transcendit més d'una vegada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada