Follow by Email

dimarts, 22 de maig de 2018

SI TENS PADRINS ET BATEGES; HA ESTAT, ÉS I SERÀ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 22 maig 2018)
- Les recents irregularitats descobertes en sengles expedients acadèmics de polítics de mira’m i no em toquis com la senyora Cifuentes o el senyor Pedro Casado, posen en relleu quelcom que és una realitat més comú del que pensem i, per tant, no ens hauria de sorprendre una mala costum - em resisteixo a emprar els qualificatius del vici, pecat o corruptela -, més antiga que l’anar a peu: la pràctica de l’amiguisme (altrament dit nepotisme). El mot "nepotisme" el vocabulari català l’ha manllevat a l’italià, ja que la forma original de la paraula deriva de “nepote”, quina arrel està repartida entre al llatí i el grec: “nepos” (nebot) i “ismus” (teoria o doctrina). A l’Església Catòlica diuen que en temps reculats era freqüent que els clergues acollissin en qualitat de nebots els fills il·legítims que tenien escampats i alguns papes molt “humans” gosaren fer-ne cardenals a més de quatre, dels seus nebots. Per exemple, els valencians Bórgia tant en varen abusar d’endollar parentela bastarda a les empreses pontifícies, que els beneficiaris eren coneguts genèricament com els “catalani” (assimilant catalans amb valencians). Però aquestes són figues d’un altre paner, que no tenen res a veure amb la versió descafeïnada però efectiva del nepotisme que, des de mitjans del segle passat es va posar de moda, envaint la societat i sent l’embrió de l’establishment: la recomanació. L’inconvenient que té és que no tothom serveix per recomanar ni totes les recomanacions fan efecte, no se si m’explico.

El que no té volta de fulla, us ho mireu pel cantó que vulgueu, és que sense bons padrins costa més esforç reeixir i algunes portes, sense un cop de mà, restarien tancades tota la vida si no fos pels aconseguidors que faciliten dreceres. Ja se sap que no hauria de ser així i que no s’hauria de caure en el parany de passar davant dels altres gràcies a favoritismes, però a l’hora de la veritat, qui es pot resistir a acceptar que algú li faci de bo per arribar abans a la meta? Crec que ni s’ho plantegen molts dels recomanats que estan fent trampa i, per aquesta raó, penso que em sobren dits a la mà per comptar els que, en un moment donat d’angoixa per com es desenvoluparia allò que es tenien entre mans, hagin deixat passar de llarg l’ocasió, per exemple, d’aplanar-se el camí en una selecció de personal o un càsting, en la promoció professional, en un concurs literari o àdhuc per saltar-se la tanda en una llista d’espera del la seguretat social, gràcies a la intervenció discreta de padrins oportuns. Tanmateix, perquè tingui èxit una recomanació calen dues coses: que qui recomani no sigui un trist peix bullit o un simple fantasma, i que qui hagi de concedir el favor estigui en deute amb qui recomana o especuli que sent complaent amb el recomanador, aquest sempre li’n deurà una. Fa pocs dies rellegint les memòries d’en Fabià Estapé vaig refrescar el tràfec d’influències i recomanacions – avui per tu, demà per mi -, amb que en aquella del tardo-franquisme s’amanien des de les oposicions a càtedres fins a la designació de titulars de places en l’administració, i no se’n desprenia pas del relat cap mena de crítica ni símptoma de mala consciència, ja que els que s’avenien a participar en aquell joc de recomanar n’estic segur que el consideraven d’allò més normal, potser per la senzilla raó que tothom que podia hi participava, per activa o per passiva.

Però la qüestió és si tot plegat és ètic o reprovable, si fer-se l’espavilat s’ha de considerar un mèrit o una taca moral. En els ambients que descriu l’Estapé en les seves memòries sembla desprendre’s que la línia vermella de la moralitat establia tàcitament que les recomanacions no feien cap mal a igualtat de mèrits dels candidats. El problema, a la meva manera de veure, es que quan la línia és tan fina, etèria i subtil, la temptació de trepitjar-la i manipular-la es fa irresistible perquè en el fons tots som humans, com deia aquell mal pagador per excusar-se. Qui sap, però, si pensarien igual els recomanats i els que recomanen si s’adonessin que els que es queden a la cuneta de la vida o marginats en una llista d’espera qualsevol perquè ningú els va recomanar en el moment decisiu, són tan persones i qui sap si millors inclús que les que guanyen gràcies al cop de mà d’algú amb influència. Per aquesta raó, la Cifuentes, en Pedro Casado i tants d’altres espavilats triomfadors, defensen panxa enlaire la seva innocència en base a que la recomanació i el tracte de favor és quelcom tan normal i quotidià, que ningú pensa que sigui escandalós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada