Follow by Email

divendres, 4 de maig de 2018

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 4 maig 2018)

- Se sol dir per animar algú que n’està passant alguna de grossa i és una gran veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir totes les envestides. Ara bé, si apostem per l’esperança no podem cometre l’error de refer el camí, intentant l’impossible retorn al punt de partida sense haver canviat la rutina i els principis que ens varen quasi estimbar pel camí del pedregar. Un sistema de vida basat en el culte al diner i a acumular riquesa deixant de banda el respecte i atenció a les persones, no es pas el sistema més adequat per fer passable l’existència ni per amorosir l'agonia. Els que malden només per fer-se rics i influents a cop de colze, sense mirar prim a qui sacrifiquen, de l’esperança de viure tranquils i feliços ja se’n poden anar oblidant, puix no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors, xarlatans i entabanadors de totes les categories que, fent-los jocs de mans i magarrufes els voldran portar a l’hort per violar-los la dignitat i matxucar-los el poc orgull que els quedi. Sempre que s’aposta per l’esperança en comptes d’abandonar-se en braços de la depressió, per reeixir s’ha d’estar incondicionalment a favor que la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari, a favor de que la política es comprometi a gestionar bé els recursos en profit de les persones i no per treure’n profit els corruptes.

Mentre hi hagi vida, doncs, hi haurà esperança si som capaços de renunciar al culte del diner i establim com a prioritat el benestar de les persones. Ja seria un bon símptoma de regeneració si, per exemple, els governs rebaixessin a la mínima expressió la despesa en armament i que enlloc de cremar tants esforços en competit per dominar el món, fomentessin la investigació per eradicar malalties descobrint vacunes o cures; en estudis per implementar energies renovables no contaminants; en plans honestos per distribuir els recursos disponibles perquè els països del tercer món aprenguessin a superar per si mateixos les endèmiques borses de pobresa i a gestionar el seu desenvolupament econòmic, sense dependre de les engrunes del primer món... Aquesta és l’única esperança de vida sostenible que li queda a la humanitat, no per sortir-se’n de les crisis per art de màgia del xarlatà de torn, sinó simplement per matar el virus que ens porta a resignar-nos enlluernats per un principi pervers, tan des del punt de vista moral com ètic: tant tens, tant vals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada