PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 4 maig
2018)
- Se
sol dir per animar algú que n’està passant alguna de grossa i és una gran
veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir totes les envestides. Ara bé, si
apostem per l’esperança no podem cometre l’error de refer el camí, intentant
l’impossible retorn al punt de partida sense haver canviat la rutina i els
principis que ens varen quasi estimbar pel camí del pedregar. Un sistema de
vida basat en el culte al diner i a acumular riquesa deixant de banda el respecte
i atenció a les persones, no es pas el sistema més adequat per fer passable
l’existència ni per amorosir l'agonia. Els que malden només per fer-se rics i
influents a cop de colze, sense mirar prim a qui sacrifiquen, de l’esperança de
viure tranquils i feliços ja se’n poden anar oblidant, puix no tardaran ni dos
minuts a aparèixer trepes, especuladors, xarlatans i entabanadors de totes les
categories que, fent-los jocs de mans i magarrufes els voldran portar a l’hort
per violar-los la dignitat i matxucar-los el poc orgull que els quedi. Sempre
que s’aposta per l’esperança en comptes d’abandonar-se en braços de la
depressió, per reeixir s’ha d’estar incondicionalment a favor que la riquesa
estigui al servei de les persones i no al contrari, a favor de que la política
es comprometi a gestionar bé els recursos en profit de les persones i no per
treure’n profit els corruptes.
Mentre hi hagi vida, doncs, hi haurà
esperança si som capaços de renunciar al culte del diner i establim com a
prioritat el benestar de les persones. Ja seria un bon símptoma de regeneració
si, per exemple, els governs rebaixessin a la mínima expressió la despesa en
armament i que enlloc de cremar tants esforços en competit per dominar el món,
fomentessin la investigació per eradicar malalties descobrint vacunes o cures;
en estudis per implementar energies renovables no contaminants; en plans
honestos per distribuir els recursos disponibles perquè els països del tercer
món aprenguessin a superar per si mateixos les endèmiques borses de pobresa i a
gestionar el seu desenvolupament econòmic, sense dependre de les engrunes del
primer món... Aquesta és l’única esperança de vida sostenible que li queda a la
humanitat, no per sortir-se’n de les crisis per art de màgia del xarlatà de
torn, sinó simplement per matar el virus que ens porta a resignar-nos
enlluernats per un principi pervers, tan des del punt de vista moral com ètic:
tant tens, tant vals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada