PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 30 maig 2018)
- En Ramon ho porta escrit
a la massa de la sang, aprés com el parenostre: per ser una persona de profit
s’ha de treballar des de petit. A casa, tant el pare com la mare se n’havien
fet un tip de pencar: ell de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els
dos jornals i mirant de no estirar més el braç que la màniga, van donar-li
estudis per guanyar-se la vida, sense anar tan estregat com ells. Fa cinc anys
es va jubilar de comptable, després de fer la mar de números per assegurar-se
que li quedés una pensió digne, de la qual poguessin viure’n ell i la seva
dona, la Rosa, sense passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de
vegades, fins estar-ne convençut que si la paga se l’apujaven cada any una mica
per atrapar la inflació, encara que no fos exacte del tot, podrien anar tirant.
La Rosa cobra la mínima perquè només va cotitzar com autònoma a la merceria de
sa mare i quan aquesta va morir i es van traspassar la botiga, a la mateixa
gestoria que li arreglaven els papers la van assessorar com donar-se d’alta com
a minyona de mentida, fins que tingués l’edat de jubilar-se; i aprofitant que
ja hi estaven posats van col·locar gairebé tot el que n’havien tret del traspàs
en un producte per arrodonir les pagues: un producte de tota confiança, que la
gestoria venia per compte d’un banc, i
que li’n deien “preferents”.
Vet-aquí, però, que després de quaranta-cinc anys de treballar i estalviar
per si tenien un mal de ventre, ara en Ramón i la Rosa es troben amb les pagues
congelades i l’amenaça de retallades; i dels estalvis no en queden ni les
resquícies, perquè aquell producte de tanta confiança va resultar l’enganyifa
del segle i els mestres armers a qui han recorregut no saben si es podran
rescabalar d’aquell negoci d’en Robert amb les cabres. Però sospiten que si en
recuperen alguna cosa, serà per posar-se a plorar. A en Ramon li ha caigut,
doncs, l’ànima als peus i no entén com pot ser que havent seguit el consell
dels seus pares de treballar des de ben jove, amb tota la fe i la constància de
que fou capaç, avui estigui a punt d’anar-se’n a clapar a la palla.
Mentrestant, els mateixos polítics que han robat sense escrúpols i que no han
tornat ni una engruna del que s’han embutxacat i han fet embutxacar, el volen
confondre amb una mentida cínica i perversa: que ni ell ni la Rosa tindran dret
a passar una vellesa tranquil·la, perquè segons aquests xarlatans una pensió
digna no és un mai dret sinó un somni de “l’estat de benestar”, que el país que
ells han plomat no s’ho pot permetre.
Però el que l’amoïna de veritat, és que aquesta colla de farsants que només
pensen en com arreplegar-se el poder els uns als altres com sigui s’estiguin
rifant els jubilats, sinó en el drama de joves com en Nil, que es va llicenciar
fa dos anys d’arquitecte i tot just abans d’ahir ha trobat feina de escrivent
en una notària. Serà la seva primera feina amb contracte, de moment per la
temporada d’estiu i li pagaran 800 euros bruts al mes. De la mateixa manera que
en Ramon els hi retreu als seus pares aquella insistència en dir-li que suant
la carcanada des de ben jove, mai dormiria a la palla, en Nil plora de ràbia
per creure’s com un babau que traient-se una carrera se’l rifarien per
oferir-li feina, i comprovar ara que tot plegat era una faula. I si en Ramon
s’indigna quan escolta el governador del banc d’Espanya dient que un
pensionista propietari del seu pis pot viure com un potentat, en Nil surt de
fogó recordant aquells saberuts economistes, vés a saber a sou de qui, que
predicaven als quatre vents que el jovent que ho passaria magra i de gran dormiria
a la palla, seria el que no tingués ofici ni benefici. Com es menja, pensa en
Nil indignat, que els que tenim estudis i fins i tot una carrera no trobem
feina de lo nostre i si en trobem ens la paguen de per riure? Però quan en
Ramon, la Rosa i en Nil perden els estreps i estan a punt de fer un disbarat, és
quan veuen la classe política que, enlloc d’arreglar el país perdi el temps insultant-se
i jugant a nyaus, com si estiguessin en un pati d’escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada