Follow by Email

dijous, 31 de maig de 2018

ELS PETITS PLAERS SÓN ELS MÉS GRATIFICANTS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 31 maig 2018)
 A voltes, sembla com que si no parlem de política, d’economia o de pilota no sabessin com passar l’estona, quan hi ha tants estímuls sensorials que ens envolten i als quals a penes donem importància, malgrat siguin la sal i el pebre de la vida. Potser si no perdéssim tant el temps discutint la jugada, a vegades pel sol fet de discutir, ens estalviaríem moltes emprenyades agafades pels cabells i valoraríem més les coses insignificants que ens passen arran de nas, a prop o a dintre de casa mateix. Sembla mentida que esmercem tanta energia i temps en jugar a arreglar el món, entestant-nos en trobar solucions enginyoses, màgiques i utòpiques per resoldre la punyetera i abstracte crisi, o ens emboliquem a fer la competència als tècnics de can Barça proposant tàctiques o alineacions. Creieu-me, sovint ens aniria més bé per a la salut i l’estabilitat mental asseure’ns tranquil•lament a veure sortir o pondre’s el sol, o prenent la fresca havent sopat mirant les estrelles amb l’ànima enterbolida, enlloc d’estabornir-nos o suïcidant-nos la poca capacitat que ens queda de reflexionar serenament, penjant-nos com abduïts de la tele-escombraria.

Us asseguro que hi ha moltes més distraccions per matar les hores d’oci que encaparrar-nos per problemes dels quals ni en tenim, ni en sabem la solució. Per exemple, sentir el goig de tenir un balcó tan curull de flors que som l’enveja dels veïns i dels que se’l miren, tot passant; compartir amb els amics o amb la família un plat cuinat per nosaltres mateixos, que ens hagi quedat per sucar-hi pa i llepar-s’hi els dits; passejar pel bosc sols o en companyia, emborratxats per les refilades d’ocells anònims; fer-la petar sobre temps reculats amb un avi que no té qui se li escolti les batalletes, no obstant guardi un gavadal de memòria inèdita per esbravar i compartir; portar sempre un somriure als llavis i no regatejar el “bon dia” a ningú; cantar mentre ens dutxem o ens afaitem, encara que alguns dels que ens escoltin pensin que és una carrinclonada; jugar amb els néts o amb els fills petits, deixant-nos encomanar la seva innocència; estar agraïts i contents per tenir feina segura i relativament ben pagada, una família que ens estimi i a qui estimar, uns amics dels quals ens en puguem refiar com a confidents; facilitar els mals tràngols amb mà esquerra a coneguts o saludats desorientats i cagats de por, quan se’ns acosten per explicar-nos les seves cabòries... En trobaríem a grapats de petits plaers per ésser sensibles a coses insignificants que tenim tant a tocar dels ulls i els dits, a les quals no parem prou atenció simplement per mandra o egoisme. Ja en podeu estar segurs que no tot s’acaba xafardejant i fent barrila de política o de futbol. Sense anar més lluny, ahir vaig passar un matí entre orgasmes de tots els sentits a l’arboretum d’Espinelves, on hi ha la major concentració d’arbres monumentals de Catalunya. Dessota uns avets tan impressionants que filtren el sol i resguarden de la pluja menuda, faltant-te braços per encerclar la sequoia gegant més ampla de Catalunya, enmig d’aquell esclat tan immens i tan serè de la naturalesa no queda més remei que oblidar per unes hores les misèries de la vida quotidiana, que ens fastiguegen l’existència, la majoria de vegades perquè som incapaços de comprendre, per exemple, que entre els arbres d’un bosc, escoltant els sorolls del silenci, trobarem la pau menys contaminada per "la civilització" de la modernitat, de la competència i de la inseguretat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada