QUIN GRAN MURRI, EL PRIMER MINISTRE DE KOSOVO!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 2 maig 2018)

- La independència del Kosovo respecte de Sèrvia es va declarar unilateralment el febrer de 2008. Els 109 diputats presents al Parlament aquell dia van aprovar la secessió, en absència dels diputats pro-servis. A partir d’aleshores, 114 estats dels 193 representats a l’ONU van reconèixer el nou Estat apadrinat per Estats Units i Alemanya. Tampoc a la UE hi ha hagut unanimitat i cinc països - Eslovàquia, Grècia, Romania, Xipre i Espanya – s’hi van oposar. Pel que fa a Espanya, cap govern es podia permetre donar per bona una secessió unilateral en la qual s’emmirallava la rebeca Catalunya. En canvi, el sobiranisme català féu mans i mànigues per recolzar els kosovaks i promoure el seu reconeixement per la diplomàcia espanyola. I encara que algunes destacades veus de politòlegs i d'intel•lectuals de casa nostra, simpatitzants amb l’independentisme, opinaven que la DUI activada per Kosovo no era transferible aquí, perquè les circumstàncies polítiques entre ambdues comunitats eren completament diferents, la veritat és que la Catalunya institucional sempre s’ha sentit identificada amb Kosovo i n’ha parlat bé.

Per aquesta raó em sorprèn que la setmana passada el primer ministre d’aquest minúscul país balcànic s'hagi despenjar amb un article al diari “El País”, puntualitzant que el Kosovo mai reconeixeria una hipotètica independència catalana. I ho va repetir fins esgargamellar-se a tot arreu on li han fet el favor de recollir les seves declaracions esperant, suposo, que aquestes arribessin a oïdes del president Rajoy, que a Kosovo li nega el pa, l’aigua i el dret a existir. Encara que a nosaltres ens sembli que Espanya és un zero a l’esquerra a Europa, els europeus no ho veuen d’aquesta manera perquè a l'UE prevalen els interessos de cada qual per damunt d'altres consideracions diguem-ne més ètiques. I encara menys es poden permetre desconsiderar-la els kosovars, ja que per a ells Espanya és una potència que val més tenir-la de la seva part. El que em dol, és que el primer ministre hagi fet el murri donant l’esquena a Catalunya per fer-li la gara-gara al govern espanyol. És una estratègia força fastigosa, però s’ha de reconèixer que no es tracta de res més que de la política més rància: la que sap perfectament quan li convé escoltar el cor i quan l’interessa més parlar amb la mà a la cartera. Ara veurem si el govern espanyol picarà l’ham i quan de temps trigarà a reconèixer un aliat tan simpàtic i ben disposat a donar-li la raó per esclafar el sobiranisme català.