PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 3 maig
2018)
-. Quan l’Albert Ribera va presentar-se en pilotes
a les primeres eleccions en que s’estrenava Ciutadanos, vaig tenir clar que ens
trobaven davant d’un animal polític que faria carrera en un país que, fins i
tot la política per vergonya d’uns quants utòpics sentimentals com jo, té
accent folklòric. Encara avui que aquest personatge ja s’ha vestit i sembla un
figurí que surt de la capsa, el seu projecte polític continua tan
escandalosament despullat d’ideologia com el dia que va néixer. I és que la
criatura va ser concebuda com una operació de màrqueting (en quan a l’estil), i
de confrontació entre catalans amb l’excusa d’un delirant imaginari de
marginació del castellà (en quan a programa). Ni l’Albert mateix creia que
aquell bunyol taronja es fes tan gran; però si s’ha inflat tant es deu més a
errors de pissarrí comesos pels seus adversaris, que no pas a mèrits propis.
Com que en el país dels cecs els guenyos són els reis, Ciutadanos va ampliar el
menú del seu programa afegint-hi a la reivindicació inicial de no discriminar
el castellà en relació al català, dos mantres populistes d’èxit assegurat entre
un auditori que, a aquestes altures del segle XXI, a vegades encara sospira pel
“panem et circenses” de l’època de Mariacastanya: la unitat de la pàtria i la
lluita a sac contra la corrupció de la classe política.
Com que segons les enquestes, als
seguidors de l’Albert sembla que totes li ponen, per apujar el llistó del seu
passatemps polític ara en ple orgasme davant les perspectives electorals
proposen elevar l’operació màrqueting a una altura de boixos: fitxar cracs
estrangers per liderar el seu peculiar canvi de rumb en la manera de governar,
en quan aconsegueixin el poder municipal que és el primer envit a la vista en
les urnes; i per fer-la ben grossa festegen un ex-primer ministre francès i un
premi Nobel de literatura per tenyir de taronja els ajuntaments de Barcelona i
Madrid, respectivament. No se n’amaguen pas de fanfarronejar de les seves
intencions i els hi cau la baba cada vegada que se’ls hi escapa l’admiració per
aquests fenòmens, deixant entreveure que tenen bastant avançats els processos
de selecció de més candidats estrella que ens faran caure de cul. Deixant de
banda que a la meva manera de veure i d’uns quants més que, com jo, ja som prou
granats com perquè ens diverteixin els jocs de mans dels aficionats a bruixots,
pretendre que una cosa tan delicada com és la gestió i administració d’un
ajuntament s’encomani a patums que han trepitjat poques vegades a fons els
carrers de les ciutats on han de fer campanya, més que un deliri de grandesa de
“nous rics” em sembla un insult.
Però el que m’acaba de desconcertar de
tot plegat, és que dos personatges que respectava pels seus historials – en
Manuel Valls i en Vargas Llosa -, es prestin a una manipulació tan patètica,
encantats de la vida. En el cas del francès, quina única credencial per aspirar
a l’alcaldia barcelonina és haver nascut a Barcelona, em sembla que no
s'acabarà d’entendre que qui havia encapçalat el govern del país veí, enlloc
d’intentar refer la seva carrera política a París, es retiri com si fos un
jubilat, a passar figues a Barcelona. No té edat per fer-ho, ni pedigrí català
que l'avali, tenint en compte què en pensa d’aquesta comèdia la seva pròpia
germana, que diu que si l’avi i el pare el sentissin blasmar del sobiranisme
català l’escopirien a la cara. I pel que fa a Vargas Llosa, l’admirat
escriptor, què se li ha perdut a la política a la seva venerable edat? Quan era
jove ja va provar de triomfar al seu país, Perú, i va sortir-ne escaldat i amb
la cua entre cames. Potser és creu que Madrid caurà rendida als seus peus
perquè va de bracet amb la mussa de Porcelanosa? Val més que no es deixi
entabanar per l’Albert i sigui conseqüent amb allò que va escriure una vegada:
“Cada vez me resultaba más evidente que lo único que quería ser en la vida era
escritor y cada vez, también, me convencía más que la única manera de serlo era
entregándose a la literatura en cuerpo y alma (La tía Julia y el escribidor)”.
Que es dediqui a escriure i es deixi de fantasies, sobre tot tenint en compte
com pensava ell de la política, quan encara no havia perdut la xaveta: “Al
político profesional, sea de centro, de izquierda o de derecha, lo que en
verdad lo moviliza, excita y mantiene en actividad es el poder: llegar a él,
quedarse en él o volver a ocuparlo cuanto antes. (El pez en el agua)”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada