QUAN ES MUNTA UN PLEBISCIT NO ES POT FER XANTATGE EMOCIONAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 23 maig 2018)

.- La pintoresca parella dels polítics-amants Pablo i Isabel i el partit revolucionari-regeneracionista que lideren – Podemos - tenen mala peça al teler, com a conseqüència de la seva temeritat en jugar-se-la a la ruleta russa d’un plebiscit trucat. Acabi com acabi aquesta insòlita juguesca, el prestigi polític i revolucionari de la parella de jugadors quedarà greument esberlat i el seu partit o moviment s’esquinçarà per tantes vores que dubto molt que es puguin recosir les embastes. El carisma de les persones que pretenen seduir masses amb fum és tan fràgil, que una petita relliscada que afecti a la coherència entre el que es predica i el que es practica pot desencadenar una crisi de confiança que acabi destruint el predicador. La història en va plena d’exemples de capitostos de masses que han acabat fent la fi d’en cagaelàstics, perquè en un moment donat la seva conducta i la seva doctrina anaven per camins contradictoris. El poble és molt sensible quan arreplega un cínic practicant d’aquell vell principi dels sermonaires de pa sucat amb oli: “fes el que et dic, però no et fixis en el què faig”.

El gran error de la parella de polítics-amants ha estat - a part de convertir el seu embolic sentimental en un espectacle mediàtic que ha culminat amb la compra d’un xalet valorat en més de 600.000 euros (uns cent milions de les antigues pessetes) -, convocar un plebiscit sobre les persones i no sobre el fons de la qüestió. I el que em temo i em decep encara més, és que aquesta decisió no l’han presa a la babalà sinó que l’han rumiat el suficient com per intuir que posant a debat el moll de l’os del problema, la seva parròquia difícilment podia empassar-se l'escudella, però en canvi apel•lant a l’empatia personal i fent-se les víctimes de persecució de la premsa groga i de la dreta fastigosa, varen suposar que tenien més probabilitats de no sortir-ne esquitxats. I en això van acabar posant-hi la pota fins al genoll, al meu entendre. És possible que guanyin el plebiscit, però no serà per una majoria còmoda ni convençuda i, el pitjor de tot, és que no s’haurà obert el meló. L’alcalde de Cadis, si voleu a tall d’arrancar naps, ha definit perfectament el contingut del meló: ¿pot un dirigent que blasmava i denunciava, exclusivament per engrescar la seva clientela electoral, els que gastaven una morterada en l’adquisició de cases de luxe, mentre a tanta gent ordinària la fotien fora de casa seva per no poder pagar el lloguer o la quota molt més modesta de la hipoteca? Aquesta seria la pregunta que en Pablo i la Isabel haurien d’haver gosat plantejar a la seva militància, si realment volien donar una lliçó de moralitat. El plebiscit hauria de decidir sobre la coherència d’uns dirigents que s’han embolicat amb la bandera de l’honestedat i l'ètica, presumint de “ser com la gent del poble”. Tal com s’està desenvolupant el sainet o bé es tracta d’un suïcidi polític calculat o bé d’una manca inexplicable i injustificable de realisme.