Follow by Email

dimarts, 8 de maig de 2018

SEGONS COM ES GESTIONI AIXÒ DELS PRESOS D’ETA, VEUREM SI EL GOVERN TÉ O NO TÉ PARAULA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 maig 2018)
- Fins i tot falcons del PP com en Jorge Fernández Diaz, en la seva etapa de ministre de l’interior, el portaveu del govern o el propi president Rajoy, en més d’una ocasió, varen prometre que per parlar d’acostament de presos d’ETA al país basc primer la banda terrorista havia de demanar perdó a les víctimes, lliurar les armes i dissoldre’s. Fa quatre dies s’ha escenificat en presència dels artesans de la pau la dissolució definitiva i irrevocable d’ETA. I ara ve quan el govern basc i els partits abertzales li passen factura al govern central, demanant quan l’operació acostament de presos començarà a posar-se en marxa. I ara en Rajoy es troba amb una patata calenta a les mans que, coneixent una mica el seu molt insuficient tarannà d’estadista, dubto molt que sàpiga com desempallegar-se’n d’aquest embolic, sense que ningú prengui mal. En qualsevol cas, tingueu en compte que els presos han de complir la sentència en una presó propera al lloc de residència habitual perquè es tracta d’un dret humà i, per tant, no només una qüestió de justícia sinó també de generositat.

Al cap i a la fi, ningú demana pels etarres indults, ni reducció de penes, ni tractes de favor en les condicions penitenciaries, sinó simplement no condemnar innocents, els familiars, a recórrer centenars de quilòmetres amb perill de deixar la vida a la carretera, com ha passat unes quantes vegades d’ençà que va començar el pelegrinatge de familiars per veure una estona el pare, el marit, el germà o el fill. La qüestió, però, és que el govern va empenyorar la paraula, condicionant l’acostament a tres condicions que ja s’han complert a bastament, en opinió dels verificadors internacionals. Si ara el govern es fa el longuis i no compleix la seva part del tracte, quedarà molt tocat el seu prestigi i ningú donarà crèdit mai més a l'honor de la seva paraula.

A la meva manera de veure, però, ja que parlem de política penitenciaria, no em puc estar de reivindicar el no allunyament dels condemnats per qualsevol classe de delicte del lloc de residència, perquè és un dret humà i no un privilegi que es rifa en una tómbola. Per tant, cap presoner a càrrec de l’Estat hauria de privar-se’l, a més a més de la llibertat, de la relació periòdica amb la família. Oi més quan el presoner ho estigui en condició de preventiu abans d’haver passat per un Jutjat on s’hagi confirmat que les acusacions del seu presumpte delicte eren certes i se l'hagi sentenciat a la pena corresponent. Per tant, per exemple, que es mantinguin a la cangrí polítics i activistes independentistes únicament per les seves idees - predicades pacíficament, per més inri dels seus acusadors -, a gairebé mil quilòmetres per dificultar el contacte amb parelles i, sobretot, fills petits, no es pot justificar en criteris de justícia, sinó en rampells de revenja i d’inhumanitat. Amb l’agreujant d’arbitrarietats. ¿Com es menja que uns fatxes condemnats per agressió a catalans que estaven celebrant la festa nacional – l’11 de setembre - a la Llibreria Blanquerna de Madrid, se’ls hi hagi suspès l’entrada a la presó a l’espera del recurs presentat al Suprem, precisament per a no privar-los de veure créixer els seus fills petits? ¿És que els polítics en presó preventiva no són tan persones com els fatxes i ni se'ls permet esperar lliures que se celebri el seu judici ni, almenys, que esperin en presons properes al seu domicili? El govern, si no compleix la seva paraula respecte a l’acostament d'etarres pot obrir un front de discòrdia al país basc de conseqüències imprevisibles, perquè la reivindicació per l’acostament de presos allà és un clam transversal de la societat. Però si s’entossudeix en la seva actitud mesquina respecte als presos polítics catalans, enlloc de posar vaselina al conflicte hi posa foc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada