MASSA ULLS CLAVATS AL CLATELL DEL PRESIDENT TORRA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 15 maig 2018)

.- No és el president que alguns sobiranistes haguéssim escollit, però com a demòcrates que som reconeixem que té la legitimitat necessària i, per tant, des d’avui és el nostre president sense reserves. Com en el seu dia ho va ser el president Montilla, per exemple, que es mereixia també tot el respecte des del moment que va ser investit per una majoria suficient de representants del poble. Ara bé, sobre tot allò que des de dissabte s’hagi dit al faristol o als passadissos del Parlament, tant per part del candidat com dels respectius portaveus dels partits, després d’escoltar tothom atentament i reconèixer que, a la menuda, a cadascú se li pot comprar alguna frase digna de subratllar-se entremig de moltes d’altres que, lamentablement se les podien haver estalviat per reiteratives o per no tenir suc ni bruc; sobre tot plegat penso que és preferible no fer-ne safareig a l’engròs perquè en el fons, com passa a la majoria de sessions parlamentàries des d’aquí a la quinta forca com diuen els italians. que la saben  llarga: politica di pochi fatti e molte parole ... No existeix per cortesia parlamentària una treva de 100 dies per al nou govern? Doncs deixem al president que comenci a caminar lliurement sense taca-taques i sense estar pendents de cada pas que doni o de cada vegada que obri la boca. A la meva manera de veure, de la cerimònia d'investidura m'hi van sobrar dues coses: primera, que el candidat a que se li fes confiança per desenvolupar un programa de govern força ambiciós, d’antuvi advertís a la cambra que tant la legislatura que s’encetava com el seu mandat seran provisionals i, segona, que el president investit tingui tants d’ulls clavats al clatell com si portés una diana de pim-pam-pum.

El president del govern de l’Estat, posant-se la bena abans de la ferida ha cridat a capítol els secretaris generals dels dos partits que li feren costat en allò del 155, per parlar del “problema català”. Però no havíem quedat que un cop prengués possessió el govern, s’havia acabat el problema i tornàvem a la normalitat? El Senat va aprovar la data de caducitat del 155 amb una claredat meridiana, per què s'ho rumien ara si ho compliran o no? Serà que com pronosticava el virrei Millo, que Madrid retorni l’autogovern en les mateixes condicions que el va arrabassar, no depèn només de que hi hagi govern sinó de que el govern que hi hagi sigui bon minyó? Els ulls de l’Estat al clatell del president, doncs, seran els primers que no el deixaran tranquil buscant contínuament tres peus al gat. Després hi ha els ulls de la CUP, el teòric company de viatge cap a Itaca, que ja ha dit que passarà pel sedàs punts i comes de totes les propostes i, si convé, cada dia abans d’anar a dormir farà un judici d’intencions per detectar febleses republicanes, àdhuc “in pectore”. Per descomptat, l’ANC tampoc s’ha estat d’aigualir la festa, avisant el president que si no llaura pel rengle correcte se les veurà amb la cara airada d'un carrer que diuen és seu. I a part de molts altres ulls com punyals, suposo que també des de Berlin s’estarà a l’aguait que el president investit no es desmarqui del guió escrit pel president destituït. Massa ulls, doncs, assetjant el clatell del president, a la meva manera de veure.

Tanmateix, no ens equivoquéssim traient conclusions precipitades de tot plegat: si el president Torra té tanta gent pendent del que faci o deixi de fer, és perquè la investidura s’ha desenvolupat en unes condicions i un ambient tan enrarit que no passaria una avaluació de qualitat democràtica en cap país occidental; i no cal que repeteixi tota la llista d’anomalies que impedeixen que, tot i que formalment tindrem govern, no assolirem la normalitat, ja que mentre hi hagi polítics en presó preventiva - dos d’ells probablement seran restituïts a la conselleria de la qual van ser destituïts -, com pot ser normal un país que tingui consellers a la presó, la caixa intervinguda i una llista inacabable de ciutadans imputats o investigats pel seu tarannà independentista? Aleshores, no haurà d’estranyar que el president faci palesa aquesta anormalitat amb gestos tan simbòlics com penjar un llaç groc del balcó de la Generalitat, no ocupar el despatx de la presidència o fer la primera roda de premsa oficial a Berlin, conjuntament amb el president destituït. Per cert, potser que comencem a parlar amb propietat i no fem el joc als que volen vendre a Europa la versió interessada d’un expresident i de varis exconsellers pròfugs, perquè la veritat és que no son evadits de la justícia sinó el president i els consellers legítims d'un govern destituït. Diuen que a un diputat, l’altre dia se li va escapar una brometa a contrapeu, prenent-se un cafè: “tant de bo el nostre Quim trobés, com el seu homònim coreà, un Trump a Madrid per negociar!” Citant novament els italians, si non è vero e ben trobato.